L’alegria en context
L’alegria no és només un estat d’ànim, sinó una disposició que optimitza la relació amb l’altre. Quan hi és, el pensament es torna més profund i l’acció més noble; d’aquesta conjunció en neix un discurs ordenat, i allò que es presenta amb ordre és més fàcilment acceptat. El desig es veu satisfet quan s’expressa d’una manera ordenada –“truqueu i us obriran”–, perquè en ordenar-se deixa de ser un impuls desorientat –“Senyor, obre’ns”… “No us conec”.
Aquesta dinàmica respon a una exigència estructural: la noblesa és una forma d’ordre intern. Quan aquest ordre falla, el sofriment tendeix a ocupar-ne el lloc i, amb ell, la maldat. L’adversitat no crea la noblesa, però és l’espai on es fa visible una lluita per retrobar-la.
En aquest context, el ser o no ser hamletià no hauria de designar tant una disjuntiva com una correlació entre l’estat intern i la manera d’habitar el món. Hi ha una forma covarda d’enunciar-lo: aquella que s’amaga, que es retira i es resol en secret, amb un punyal,........
