La victòria d’Espanya en el mundial ha tornat a demostrar que el futbol no és mai només futbol. Quan guanya una selecció estatal, no s’aclama únicament un grup de jugadors. S’exhibeixen banderes, es proclama una identitat col·lectiva i es reforça el relat d’una nació. Per això no té res d’estrany que molts catalans no celebréssim la victòria espanyola. El que resulta sorprenent és que encara calgui justificar-ho. Simplement, no ens sentim espanyols.

Una part dels catalans va seguir el partit amb interès, va admirar el joc i potser fins i tot va alegrar-se pels futbolistes catalans que formaven part de la selecció. Però una cosa és valorar uns esportistes i una altra, sentir com a pròpia la nació que representen. L’alegria nacional no neix d’una obligació administrativa ni d’una imposició militar. Neix de la identificació, de la memòria i del sentiment de pertinença. No es pot exigir a un català que s’emocioni davant la bandera espanyola, de la mateixa manera que no s’exigiria a un portuguès que s’emocionés davant la de França. Tanmateix, una part de la societat catalana........

© El Punt Avui