Els cinc membres permanents de les Nacions Unides (ONU) són els Estats Units, la Xina, Rússia, França i el Regne Unit. Al costat d’aquests, hi ha 10 membres no permanents, amb mandats de dos anys, entre els quals estan Bahrain, el Pakistan, Libèria, Congo, Somàlia, Panamà, Letònia, Grècia, Dinamarca i Colòmbia. Tota aquesta cúpula hauria d’esforçar-se per a dirigir l’ordre del món. Entre altres bagatel·les, cuidar el dret internacional.

Sona a riure tan ambiciós objectiu veient les actuacions pretèrites i presents d’alguns d’aquests països. Per a començar, alguns d’ells no són exemple ni de respectar els mínims drets humans dins de les seves fronteres.

El Pakistan, per exemple, país amb armes nuclears, va bombardejar l’Afganistan fa un parell de setmanes. Tots dos estats s’acusen mútuament de voler intervenir en l’altre a través de grups insurgents que actuen a les fronteres. El que està ocorrent dins del règim talibà afganès... a qui li interessa, més enllà de les organitzacions humanitàries menys marcades ideològicament? Des que els EUA va retirar les seves tropes d’aquest país definitivament, en 2021, ja no estan en el radar del dret internacional.

Ho criden República Democràtica del Congo –antigament conegut com a Congo Belga– i és el segon país amb superfície més alta d’Àfrica després d’Algèria. Cent milions d’habitants. Ocupa el lloc 173è de 193 països segons l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH). Viu en un continu estat de guerra civil i d’enfrontament amb els seus veïns, especialment Ruanda. L’ONU assegura tenir allí una missió de pau. El Congo és conegut per les seves explotacions de minerals –el coltan, necessari per a les tecnologies mòbils– i, poc s’ha investigat sobre les condicions laborals que ofereixen. Aquesta setmana van morir 300 persones per l’ensulsiada d’una mina i una treballadora francesa d’UNICEF va morir durant un atac amb drons. Judith Suminwa, educada a Bèlgica, és la seva actual primera ministra. L’FC Barcelona va signar el juliol de 2025 un contracte de quatre anys de patrocini amb aquest país «per a promoure el futbol, la cultura de l’esport i la pau». Bona voluntat.

Somàlia, un altre membre del Consell de Seguretat de l’ONU de manera transitòria, és un estat fallit, el penúltim del món en IDH. Viu en un constant estat de guerra. L’ONU alerta reiteradament sobre la seva endèmica crisi humanitària. Un dels seus territoris acaba de proclamar la seva independència, Somalilàndia.

Hi ha llocs en el món on el dret internacional no existeix des de fa generacions. Es converteixen en camps de batalla i d’interessos locals, armats en moltes ocasions per potències que usen aquests països com a conillets d’índies per a les seves ambicions geopolítiques i econòmiques. El Sudan del Sud ocupa l’última posició en IDH. Quina és l’esperança de la seva població? Sudan, país del qual es va esqueixar en 2011, sofreix la pitjor guerra del planeta. Directament i indirectament involucrats en el suport al Govern oficial o a les guerrilles paramilitars revoltades se cita a Egipte, l’Iran, Turquia, Eritrea, d’una banda, i a Emirats, Txad, Líbia i fins i tot Rússia, per l’altre. El paper de l’Aràbia Saudita és una incògnita. El dret internacional tampoc punxa ni tala.

Apel·lar a l’ordre i a l’estabilitat és encomiable. El principal èxit dels últims vuitanta anys és fruit del desig, el dret i el deure: la Unió Europea. La seva construcció va aconseguir que el continent deixés de ser un camp de batalla, amb dues excepcions: els Balcans i, tràgicament, Ucraïna. Darrere d’aquest ordre hi ha hagut democràcies liberals, predominants també, amb les seves diferències, en el continent americà, en l’est i sud-est asiàtic, a Oceania i en alguns països africans. La resta, començant per la Xina i Rússia, són règims polítics als quals el dret internacional solo els serveix per a les seves ambicions.

I els Estats Units? A la seva manera, amb diferents formes, sempre ha volgut continuar sent el xèrif. Des de les teories del dominó desenvolupades pel secretari d’Estat John Foster Dulles sota la presidència de Dwight Sr. Eisenhower en els anys 50 –evitar que un país caigui en mans dels comunistes perquè no arrossegui a l’altre– que va induir la guerra del Vietnam, fins als seus interessos a Llatinoamèrica i Orient Mitjà. Lluita de poders per delegació: llavors, contra la Unió Soviètica; ara, contra Rússia i la Xina. El fastigós règim dels aiatol·làs, com el dels talibans, no s’arregla bombardejant a ciutadans innocents.

Mentre el futur de la guerra del Pròxim Orient és impredictible, aquesta setmana, David Pamies, compte en ‘actius’ la transformació i la història d’una empresa que salva vides. L’alacantina ICR teixeix les xarxes anti dron d’una guerra que acaba de complir quatre anys i que demostra que el dret internacional tampoc li ha estat útil.

© Regió7