Hi deu haver pocs himnes nacionals que admetin tantes variacions i tants arranjaments com La marsellesa. Sí, també l’himne nord-americà i, per descomptat, el conegut com a Himne de Mameli, el cant dels italians, que sempre funcionen, encara que els sentim massa distorsionats o massa militars. Però La marsellesa és la reina d’aquesta competició, per les connotacions històriques i perquè, més enllà de l’estricta oficialitat, representa a tot arreu, encara ara, aquell crit de revolta que es va immortalitzar a Casablanca quan Rick, el propietari del bar, va deixar que es cantés enmig de l’efervescència bèl·lica dels nazis. Amb un amic, encara recordem amb emoció el matí que la vam entonar a la plaça del Vi de Girona, en presència del president de la República.

Els últims dies........

© El Periódico (CAT)