M’imagino Bibi Netanyahu com un ocell de mal averany que xiuxiueja a l’orella d’algú que té el cap ple de pardals. Aquesta setmana ha anat a Washington mentre els seus desacords creixen des de l’inici de la guerra amb l’Iran, en què Bibi va arrossegar Donald sense aconseguir cap dels objectius proposats: el règim iranià continua viu, no han destruït els seus míssils i tampoc han acabat amb el seu suport a Hamàs, a Hezbol·là, a les milícies xiïtes de l’Iraq i als houthis del Iemen. A més, l’estret d’Ormuz està tancat i Trump sembla haver perdut interès en la negociació del dossier nuclear. La gran ironia és que el millor que es pot esperar d’aquesta negociació nuclear, si finalment es produeix, és una cosa molt semblant, però pitjor, que el que va fer Obama el 2015 i que si Trump no ho hagués denunciat ens hauria estalviat les bombes d’avui. I una cosa semblant passa a Ormuz, on l’objectiu és tornar a la situació que hi havia abans de l’inici del conflicte. Si hi ha guerres estúpides, aquesta s’emporta la palma. La prioritat de Netanyahu és acabar amb l’amenaça nuclear de........

© El Periódico (CAT)