Pocs ignoren què és la islamofòbia, a alguns els han tirat la pedrada d’islamòfob, poca gent, però, ha sentit a parlar d’islamofília, un detall curiós perquè no existiria la islamofòbia, o menyspreu cap a l’Islam, sense la islamofília, o amor cap a l’Islam, però fa de mal dir si obrir el cor a l’Islam no és en realitat tancar-lo com un puny, i aquell amor és en realitat un temor reverencial, i és des d’aquesta posició de genuflexió o «no els fem enfadar» que qui gosa mantenir-se dret i criticar l’Islam se li penjarà el cartell d’islamòfob, i si un cartell no volen portar els nostres polítics és un que els recordi que un dia foren Charlie Hebdo, «tots som Charlie Hebdo», era un clam unànime després que la revista satírica patís una massacre gihadista per haver publicat unes caricatures de Mahoma, però no cal fer broma del profeta per sortir escarmentat, que li preguntin al professor Gillian Gibbons, com ens recorda Douglas Murray en el seu llibre Islamophilia, quan l’any 2007 al Sudan preguntà als alumnes quin nom els agradaria posar a un osset de peluix; Mohamed, va dir un d’ells, un bateig que no feu gràcia a les autoritats sudaneses, que empresonaren el professor després d’etzibar-li 40 fuetades, o el cas d’un establiment de la cadena Burger King que va ser acusat d’islamofòbia perquè un dels espirals d’un gelat que es mostrava en l’embolcall recordava la forma aràbiga –llenguatge semític dels àrabs– d’escriure Al·là, o el cas de la societat d’estudiants ateus d’una universitat anglesa que a un suc de pinya li posa «en el nom de Mohamed», l’etiquetatge no agradà a la societat d’estudiants musulmans que consideraren que el suc de pinya era islamofòbic, el primer cas conegut que un objecte inanimat rep aquesta acusació, o el cas d’una versió de Star Wars de Lego amb el Palau de Jabba, que segons la comunitat cultural turca d’Àustria era racista i islamofòbic perquè l’estructura del palau s’assemblava a la mesquita Hagia Sofia d’Istanbul i la torre de vigilància d’aquell a un minaret, en fi, alegrem-nos que el professor Gibbons i els estudiants anglesos no rebessin un correctiu com el director de cinema holandès Theo van Gogh, assassinat per un islamista radical que li deixà una carta clavada al cos amb un ganivet on amenaçava els governs occidentals, als jueus i als descreguts del profeta Mahoma; el seu últim llibre, Al·là ho sap millor, considera l’islamisme una amenaça per a les societats democràtiques occidentals, i en el curtmetratge Submission mostra com quatre dones mig nues són maltractades i els seus cossos cal·ligrafiats amb textos denigrants per a la dona extrets de l’Alcorà, i alegrem-nos que les fàbriques de Lego o els establiments de Burger King no hagin rebut la visita d’un míssil balístic.

Si els pares de la Il·lustració, Montesquieu, Rousseau, Voltaire, Diderot i d’Alembert aixequessin el cap, veurien com la seva Encyclopédie, una idea d’una societat oberta, liberal, guiada per la raó, és devorada per les rates i el seu siècle des lumières s’ha ennegrit d’irracionalitat, de superstició i de tota mena de creences; algunes, sobre el més enllà, resulten comprensibles perquè són un bàlsam davant la foscor de l’ocàs, però quan es converteixen en llei per viure es transformen en una teocràcia, una dictadura tan irracional i absurda com totes les dictadures, i com a mostra d’irracionalitat, d’absurditat i de cosa humorística, la nostra Mesa del Parlament, que quan un parlamentari, com ha estat el cas de Sílvia Orriols, diu que l’Islam és incompatible amb la democràcia, se l’acusa de delicte d’odi i se la multa amb 10.001 euros.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona