Tàrrega es mira el món que li toca viure, i no li agrada allò que veu. I el seu espai per dir-ho és l'escenari. Així ho hem vist després d'omplir-nos aquests dies d'espectacles de tota mida, format i condició que busquen sacsejar consciències.

En molts d'ells, començant per "Incontinuo", la proposta inaugural de Kamchàtka, hi hem vist una lectura (des)esperançada del món contemporani. Raons no en falten. Les dues funcions que van fer Kamchàtka dijous i divendres van fer plorar els espectadors que van poder seguir l'acció de més a prop.

Davant de tanta desolació cal buscar aixopluc. La companyia Azkonatoloza, amb seu a Barcelona, ha presentat a Tàrrega el format a l'aire lliure d'un espectacle familiar deliciós, "Nuestro refugio galáctico", que també gaudeixen els grans.

També busca protecció Manolo Alcántara, un clàssic del circ català d'autor i inventor d'artefactes circenses. El seu últim espectacle, "Refugi", no parla tant del món com d'ell mateix, de les seves fragilitats, de les seves –i nostres– pors i del refugi que per a ell –i per a nosaltres– representa l'escenari. El seu nom ha corregut entre públic i programadors com un dels imprescindibles d'aquesta edició.

Que el món és una bona merda ho sap molt bé Sarah Anglada. La seva "Rose Bif" és tota una troballa. Apareix tota vestida de rosa arrossegant un container de brossa per recollir totes les merdes del món. Els entesos ja fa temps que tenen el seu nom controlat però Sarah Anglada mereixeria ser coneguda –i aplaudida– pel gran públic.

Diferents persones caminen per Tàrrega amb un mòbil a la mà. Res extraordinari. Si t'hi fixes bé, alguna cosa els distingeix. Tots estan extremament concentrats i, segons com, fan passos erràtics endavant i darrere. Què busquen? A qui busquen? On van? "Unreal State" és una singular experiència urbana, un invent del creador argentí Marcos Krivocapich.

A "Unreal state", cada participant –aquí no hi ha espectadors– recorre Tàrrega........

© TV3 i Catalunya Ràdio