El nostre gos es deia Xip. Va viure tretze anys. Tenia una sèrie de normes que complia quan el miràvem: no podia pujar al sofà ni entrar a les habitacions. Per tant, el seu espai era tot l’exterior de la casa, que no és petit, el rebedor, la cuina i la sala d’estar, sempre que tingués les quatre potes a terra. Va estar molt ben cuidat: anava molt net, visita al veterinari quan feia falta, sortia dos cops al dia malgrat que la finca és gran, l’acaronàvem sempre que es posava panxa enlaire, menjava més varietat que el pinso clàssic (molta més), li parlàvem encara que moltes vegades ens ignorava i, quan va arribar l’hora, vam decidir no sacrificar-lo, li vam donar medicació perquè no patís i va morir allà on li agradava dormir. El vam enterrar entre tots al bosc del costat de casa, després de cavar un forat prou profund i segur perquè cap animal hi anés a excavar. Al principi ens va costar arribar a casa i que ell no sortís a rebre’ns com si haguéssim marxat sis mesos a una guerra llunyana. Ara, deu anys després de la seva mort, no hem tornat a tenir cap més gos. El nom del grup de WhatsApp familiar és Xip i........

© El Punt Avui