Una vegada van ser llops. En la prehistòria, quan tot va començar. El fet és que fa entre 20.000 i 40.000 anys que conviuen amb nosaltres, els humans, lliurant-se en cos i ànima. I donant-nos lliçons d’humanitat que, en teoria, hauria de formar part del nostre ADN i no el d’ells. Humanitat canina, podríem anomenar-la.És el cas del gos o, si es prefereix, del canis lupus familiaris a qui va dedicada aquesta columna a causa del centenari del seu naixement. Tot un símbol de lleialtat amb una història que ens segueix commovent.

Però n’hi ha més. Moltes més. Perquè aquests animals ens acompanyen des de temps remots. Heròdot explica que els perses ja els protegien i que l’amor pels gossos arribava a l’extrem que els antics egipcis, en senyal de dol, es rapaven el cap quan moria el seu gos estimat.

Hachiko, el perro japonés que se hizo famoso por esperar a su dueño fallecido durante años

Fins i tot coneixem el nom d’un d’ells, dels més antics que es conserven, Abuwtiyuw. Va morir fa uns 4.300 anys i va ser enterrat amb tots els honors per un faraó. Ja en l’antiguitat els gossos i les seves fidels conductes van formar part de la nostra creació literària. És el cas, per exemple, del famós Argos d’Ulisses, l’únic ésser viu que el va reconèixer quan per fi va arribar a Ítaca. Vell i malalt, portava vint anys esperant el seu retorn per poder morir en pau, com així va succeir.

Però al que anàvem. Aquesta setmana es compleix un segle del naixement d’ Hachiko, el gos de la raça akita que cada dia acompanyava al seu humà a l’estació de tren, on romania fins que tornava. Fins i tot després de la seva mort. Hachiko va estar deu anys esperant en va el seu retorn. Només la seva pròpia mort va posar fi a l‘espera. Aquesta història es va popularitzar aquí gràcies a la pel·lícula protagonitzada per Richard Gere, Sempre al teu costat, Hachiko . Però al Japó ja era coneguda fins i tot en vida d’ Hachikō, que va ser present en la inauguració de la seva pròpia estàtua.

L'actual monument dedicat a Hachikō

Ara bé, la condició humana és la que és. I no només el monument es va fondre perquè el seu bronze servís d’aliment a la maquinària de guerra de la II Guerra Mundial; sinó que l’homenatge, realitzat en temps de totalitarismes, va simbolitzar l’obediència del poble japonès al seu emperador. Això sí, després de la contesa i sense emperador pel mig es va inaugurar una nova estàtua. I allà segueix. Hachiko, el símbol, ens espera convertit en el gos de tothom.