“Los cines son espacios simbólicos, lugares casi sagrados, espacios de imaginación y de extrañeza donde pasan cosas misteriosas”, diu l’escriptor Luis Mateo Díez, premi Cervantes 2023, que es confessa cinèfil empedreït. Si afegeixo que els films que s’hi projecten ens permeten experimentar vides que no són la nostra, tot defugint l’aspra realitat quotidiana, estaria més que justificat el perquè hi anem. O hi anàvem. Netflix (el Cinexin postmodern!) i altres abominacions d’estar pel sofà s’han carregat aquests refugis àurics dels cinèfils. A dia d’avui Lleida ciutat, amb 150.000 habitants, només disposa d’un cine, només un! (i sóc generosa). ¿Quantes butaques per persona? ¿Quantes persones per butaca? ¿On són els cines Principal, Rambla, Viñes, Cataluña, Granados, Fémina, Bahia, Bonaire, Lumière, Xenon, Lauren? S’han fos com llàgrimes en la pluja, que diria el replicant Rutger Hauer a Blade Runner…

Tornem a Mateo Díez. Envaït per la nostàlgia o imbuït per l’amor al cinema, l’autor recupera les decrèpites Ciudades de Sombra del Reino de Celama i parla dels cines que les poblen. A El limbo de los cines (Nórdica, 2023), situa l’univers mític en les seves sales, espais que defineix com a llimbs, entesos com llocs misteriosos on succeeixen coses inexplicables. El llibre em va de perles per viure, des de la butaca del meu estudi, les situacions que viuen els protagonistes des de les butaques dels cines que descriu. Ficcions cinèfiles que envaeixen la realitat. Una realitat inventada per l’autor. Som en la ficció dins la ficció. Aquest joc entre realitat i fantasia o, millor encara, d’exploració entre cinema i subconscient, ja l’avancen Buster Keaton a El moderno Sherlock Holmes (on el protagonista somia que entra en la pel·lícula que està projectant dins la sala en la que treballa). I Woody Allen a La rosa púrpura del Cairo…

Allò que pot passar en una sala fosca (de decent i tolerable), quan els protagonistes cobren vida i salten al pati de butaques, o a l’inrevés, no m’arriba ara des de les imatges, sinó a traves de l’elegíaca prosa, no exempta d’humor, que caracteritza Mateo Díez que beu i viu de la paròdia, l’esperpent i l’expressionisme. Chapeau! Res, però, no podrà substituir el ritual que inicio en el moment que surto de casa, compro una entrada i m’endinso en un cine a l’espera que la gran pantalla m’exciti amb aventures.