Al Museu de Lleida s’hi han infiltrat. Sis obres contemporànies s’han colat per dialogar amb el Diocesà postecumènic. Montse Frisach n’és il·lustre llevadora. “Visites inesperades” s’inscriu en la Setmana de l’Art organitzada per les Galeries d’Art de Catalunya. Tot un referent. ¿Que les obres dialoguin entre si? Si de cas, la nostra mirada. Si el què experimentem les fa dialogar, no? La conversa no existiria si no hi anéssim. Me n’hi vaig, doncs. Bonifàcia i encuriosida per escoltar si el diàleg establert entre visitants i amfitriones serà plaent? ¿Són sempre benefactores les infiltracions?..

Inicio el recorregut a la babalà. Cerco l’encontre. Sorprenent? El primer em decep (comencem bé!), superfície blanca de poliestirè solcada de creus de Marie-France Veyrat que en contactar amb les creus romàniques, lluny d’experiències místiques, em remet als tapetes de papiroflèxia de quan trenava. Tampoc no m’enlaira el següent. He d’arrossegar-me qual sioux si vull establir diàleg entre l’escultura de Marta Pruna i les peces de l’àmbit ilerget: representa una dona arrelada al terra (on, si no?). ¿I com dallonses m’aixeco ara? A l’espai del gòtic la cosa millora. No hi ha diàleg, sinó actituds oposades com al Congrés dels Di(s)putats, és a dir, una monja del Josep Mª Garcia-Llort que s’enfiga amb el dimoni, al contrari que en el retaule gòtic on l’escuat és sotmès pels sants Bartomeu i Miquel. La que trobo tot seguit em flipa: custòdia de Maria Eugenia Trujillo feta d’icones de la feminitat (plomes de paó, joies i un cor, ¿o vulva vellutada?) es contraposa a una custodia sacra. Diàleg entre hòsties. L’obra de Lorenzo Fernández monologa l’espoli de les obres d’art amb les parets buides del Museu lliurades a la Franja. “Quien roba a un ladrón…”. L’oli de Josep Mª Subirachs m’atreu: dama del Renaixement dialoga amb una calavera, com Hamlet amb Iòrick. A tocar, la tomba d’una dona en avançat estat de gestació de l’Edat del Bronze. Aquí el diàleg funciona. Et recorden que hem de morir. Que aparquis vanitats, noia…

Fora de programa, ensopego amb una setena visita. Inesperada i prou infatuada: “Presos polítics a l’Espanya contemporània” del Santiago Sierra. No tan sols no dialoga amb els cristos, sinó que pretén fer-nos combregar amb rodes de molí. ¡Amb la barretina calada fins el melic! Al capdavall, la Poètica Surrealista del Comte Lautréamont. Si fa no fa.