Hi ha batalles que es guanyen perquè hi ha persones que hi posen la banya i que no defalleixen fins que se’n surten. En aquest cas, un policia de Catalunya, un caporal dels Mossos d’Esquadra, Roger Heredia, pare del Banc d’ADN. Sort d’ell, de la seva tenacitat i tossuderia. Llàstima que hagi de predicar en un desert amb un acompanyament sovint tan escàs que és de vergonya.
La batalla per la memòria històrica es manté viva per persones com ell. Viva malgrat dècades d’una dreta espanyola hostil, malgrat una esquerra espanyola que ha arrossegat els peus i malgrat una dreta catalana que quan evoca la República ho fa com un malson, una dreta catalana que no és dretota, però que manté un sentit ressentiment i no pas pocs prejudicis. Alguns, justificats. D’altres, tan mesquins com injustos. Tant és així que encara avui s’alimenta una llegenda negra contra Lluís Companys, mentre s’abraça hipòcritament Francesc Macià. A Companys se l’assenyala com un assassí, quan ell va ser l’assassinat i quan ell -—precisament ell— és l’artífex d’haver salvat milers de vides de perseguits a la rereguarda republicana. Encara que aquesta no només no se li reconeix, sinó que se li nega mentre l’han acusat de tot d’infàmies i falòrnies.
Un dels pitjors adversaris de la memòria històrica va ser Felipe González, el qual, en lloc d’obrir fosses, les va, metafòricament, pavimentar. Ningú ha fet tant per afavorir l’oblit com el líder històric del PSOE. Ell és qui va fer marcir tots els rams de flors que les famílies dels desapareguts sostenien esperançades per deixar al peu de les tombes dels seus familiars, d’aquells que van ser massacrats per l’exèrcit franquista. O després pel règim del terror que va imposar el general africanista damunt els vençuts. És González qui va perpetrar aquest oblit deliberat, qui va planificar prorrogar sine die no fer res mentre esperava guanyar temps i que s’anessin morint els familiars directes. Un cop morta per complet aquella generació (la dels nostres avis, testimonis directes), ara ja n’escasseja la segona, mentre les fosses es continuen obrint amb comptagotes. Aquesta també desapareixerà per complet. L’estratègia és tan perversa com eficaç. Espanya i la seva exemplar Transició, segon país del món amb més desapareguts rere Cambodja.
Tornem a Roger Heredia, que va idear el Banc d’ADN aprofitant el seu coneixement científic. Ell és un dels CSI dels Mossos, un grup policial avantguardista en empremtes dactilars, entre d’altres. No ja a Catalunya. A Europa. Heredia fa xerrades per tot el continent a les policies més avançades d’Europa.
Doncs bé, ara Heredia proposa que els Mossos d’Esquadra —com a policia judicial— es facin càrrec de la ingent tasca de recuperar els cossos d’aquells homes i dones que del 36 al 39 van morir per Catalunya, la República, la democràcia i per una societat més lliure i justa. Ho ha fet en una compareixença al Parlament, reclamant que Interior i Justícia treballin col·legiadament, que s’hi impliqui també el Govern de l’Estat. Que es vagi per feina i que siguin els Mossos els que liderin aquesta feinada que per desídia política —deliberadament en el cas de González, amb tota la maldat— s’ha deixat de fer i quan s’ha fet —llevat d’excepcions com el conseller Romeva— ha estat arrossegant els peus. Ja n’hi ha prou, si no esperen que també mori la segona generació i la tercera ho deixi córrer.
Centenars de milers de desapareguts i fosses encara el 2024. És un tema, purament, de voluntat política del Govern d’Espanya, però també del de Catalunya, del Departament de Justícia. Esperem que estiguin a l’altura.
La memòria en mans de la policia de Catalunya
4
44
12.01.2024
Hi ha batalles que es guanyen perquè hi ha persones que hi posen la banya i que no defalleixen fins que se’n surten. En aquest cas, un policia de Catalunya, un caporal dels Mossos d’Esquadra, Roger Heredia, pare del Banc d’ADN. Sort d’ell, de la seva tenacitat i tossuderia. Llàstima que hagi de predicar en un desert amb un acompanyament sovint tan escàs que és de vergonya.
La batalla per la memòria històrica es manté viva per persones com ell. Viva malgrat dècades d’una dreta espanyola hostil, malgrat una esquerra espanyola que ha arrossegat els peus i malgrat una dreta catalana que quan evoca la República ho fa com un malson, una dreta catalana que no és dretota, però que manté un sentit ressentiment i no pas pocs prejudicis. Alguns, justificats. D’altres, tan mesquins com injustos. Tant és així que encara avui s’alimenta una llegenda negra contra Lluís Companys, mentre s’abraça........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
