L’agressió bèl·lica de l’autòcrata Vladímir Putin feia temps que estava allunyada del focus mediàtic. La batalla contra la invasió russa, la qual ja dura més de tres anys, havia estat desplaçada dels principals debats de l’opinió pública, almenys a l’Estat espanyol. Rarament els informatius de les grans cadenes i emissores obrien amb la darrera actualització de la guerra, ni tampoc ocupava de manera habitualment les portades de les grans capçaleres. La contesa estava, a tot estirar, en un segon pla.

L’escenari, tanmateix, va experimentar un canvi a principis d’aquest mes de març. La cobertura mediàtica de la guerra i, especialment, sobre escenaris d’enfrontament entre el bloc atlàntic i Rússia, s’incrementava. Tot venia precedit per afirmacions de dirigents que semblaven conscienciar a la població d’un escenari prebèl·lic. «L’amenaça pot ser imminent, però no és impossible», advertia Ursula Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, amb una cruesa que havia sobtat a diferents càrrecs diplomàtics.

L’alarmisme escalava. El ministre de Defensa d’Alemanya, Boris Pistorius, responia d’aquesta manera sobre un hipotètic atac rus contra un estat de l’aliança atlàntica, la qual cosa desencadenaria un conflicte d’efectes espantosos: «Els nostres experts preveuen que això podria ser possible en un període de cinc a vuit anys». Encara més, el titular de Defensa de Dinamarca, Troels Lund Poulsen, assegurava que una agressió russa podria donar-se abans: «Aquesta no era l'avaluació de l'OTAN en 2023. Es tracta d'informació nova que està eixint en aquests moments a la llum».

Amb Finlàndia havent ingressat a l’aliança atlàntica l’abril de l’any passat i Suècia recorrent la mateixa senda estratègia el passat set de març, els governs de diferents estats europeus llençaven missatges de rerefons bel·licista a la població. Si a països com ara Bèlgica s’havia encetat el debat sobre un retorn al sistema dels reservistes militars, els governants suecs alertaven als seus ciutadans que s’havien de preparar mentalment per a la guerra.

El president francès, Emmanuel Macron, era l’encarregat de redoblar l’escalada dialèctica. Com a representant de l’única potència europea en termes nuclears i amb interessos al sector armamentístic, malgrat estar sempre a l’ombra dels Estats Units d’Amèrica, afirmava que «caldria fer tot el que fera falta perquè Rússia no puga guanyar aquesta guerra». «No existeix avui un consens per a enviar de manera oficial, assumida, tropes de terra, però, segons l'evolució, res no es pot excloure», reblava.

«L’amenaça de la guerra és absoluta i la societat no és del tot conscient», sostenia la ministra de Defensa espanyola, la socialista Margarita Robles, en una entrevista a La Vanguardia, on descartava, això sí, qualsevol enviament de tropes espanyoles a Ucraïna. El retorn a les discussions sobre si s’ha d’incrementar la despesa militar amb efectes dissuasoris brolla entre línies. La sensació que s’està transmetent és d’alarma, d’una escalada dialèctica perillosa perquè una guerra entre l’OTAN i Rússia és sinònim de destrucció nuclear. Lluny semblen quedar els moviments per reactivar les vies diplomàtiques. Han quedat soterrades pels ritmes de percussió bel·licista que impedeixen, de moment, un debat seré sobre la seguretat de la Unió Europea.