La gratitud té els seus ritmes. A vegades s’expressa a l’instant, de manera efusiva, però, sovint, s’alenteix i només s’aconsegueix materialitzar en diferit. Quants fills han fet tard per agrair coses als seus pares, quants alumnes als seus mestres? Vivim carregats d’agraïments pendents, de bones intencions pòstumes que ja no poden arribar al seu destinatari. Penso en tot això a propòsit d’uns mitjons i d’una botiguera de Portbou. Els pobles de frontera són escenaris idonis per al dramatisme. Allà hi va arribar el pensador jueu Walter Benjamin, un trist dia de 1940 fugint de la Gestapo i havent travessat la frontera amb penes i treballs des de Banyuls per camins de muntanya. Benjamin arrossegava un maletí amb el seu bé més preuat: el manuscrit de la seva darrera obra. Les autoritats franquistes van dir-li que els documents que portava no valien i que el retornarien a la França ocupada l’endemà. Desolat, aquella nit es va prendre la dosi de morfina “preventiva” que li havia donat el seu amic Arthur Koestler i va morir a l’hotel de Portbou. El lúcid pensador s’havia suïcidat. El seu manuscrit no s’ha recuperat mai. Una alemanya de la resistència contra Hitler, Lisa Fittko, seguint les orientacions de l’alcalde de Banyuls, li havia fet de guia durant la travessa pirinenca. El va deixar a les envistes de Portbou, sa i estalvi després de deu hores de penosa caminada. Després de Benjamin, Lisa Fittko va seguir fent de guia per a dotzenes de fugitius del nazisme. La Lisa va tornar al poble fronterer més de quaranta anys després, en ocasió de la inauguració del Memorial Passatges al cementiri de Portbou en record de Benjamin. La seva neta, Cathy, que l’acompanyava, va entrar en una botiga a comprar-se uns mitjons. La botiguera de Portbou no els hi va voler cobrar: “La seva àvia va salvar la vida a moltes persones... no es pensarà pas que ara li cobraré uns mitjons!” Els agraïments diferits tenen càrrega poètica, un valor preciós.