La Catalunya del postprocés ens ha deixat tan confosos que sembla que, més que una derrota de país, va ser un tractament de xoc, dels que et deixen veient miratges, dient ximpleries i debatent assumptes que un país que aspira a tenir un estat propi hauria d’haver superat. El procés del 2017 va ser l’últim intent de fer replantejament seriós de la relació que s’havia de tenir amb Espanya. Es van fer múltiples manifestacions que sembla que hem oblidat, en les quals es demanava poder decidir en un referèndum sobre la mena de relació que es volia tenir amb l’Estat espanyol. Era un moment en què pareixia que només gaudint d’un estat propi es podia garantir la supervivència de la catalanitat. Retrospectivament, sembla que el procés és la joguina ideològica que es va donar a les masses perquè ja no quedava cap altra il·lusió de futur que no fos sortir d’Espanya.

No era només un assumpte d’espoli fiscal, perquè la injustícia econòmica només és una de les cares del desgast de la identitat catalana, la manera en què a través dels diners es tallen les ales a altres idees de país. El dret a decidir que es demanava amb milions de........

© El Punt Avui