A la gala dels 20 anys del programa Polònia hi ha un moment hamletià que mereixeria ser declamat amb la calavera de Yorick sobre la barra del bar. L’escenifiquen Toni Soler i el cambrer del Parlament. El cambrer serveix una massa informe i la vol fer passar per un croissant. Després d’un estira-i-arronsa, Soler exclama: “Ah, ja he entès la metàfora! La sàtira acaba amagant la realitat!”

Un dels mèrits del Polònia ha estat justament el contrari: fer emergir la realitat a través de la sàtira. No era fàcil. En una Catalunya sense poder real i sempre tutelada, la política tendeix a la sobreactuació. La manca de capacitat efectiva se sol sublimar amb eslògans, propòsits i creació d’observatoris. Això planteja una dificultat al guionista: com es pot caricaturitzar allò que, per defecte, ja ve hipertrofiat? Com es pot fer paròdia de dinàmiques socials (espoli fiscal, precarietat, falta d’inversions en infraestructures...) que ja neixen més enllà dels límits d’allò creïble? Com es pot fer un gag de Duran i Lleida si la persona real devora el personatge?

Aquest repte no es va perdre durant la gala. Fins al punt que costava discernir on acabava l’escenari i on començava el pati de butaques. S’ha dit que el Polònia és un termòmetre de la salut democràtica i una prova que el país sap riure’s de si mateix (hi, hi!). No n’estic gens segur. Crec que les personalitats hi assistien no tant per celebrar la sàtira com per domesticar-la. Miraven el seu doble escènic amb prevenció. Màscares que observen màscares. Sabien que el carnaval té una regla antiga, descrita per Bakhtin: durant un instant, l’ordre s’inverteix i la veritat aflora sota la disfressa. Teatre dins del teatre: els personatges de les butaques maldaven per desencarnar els personatges de l’escenari. És a dir, intentaven que tot quedés absolt per la distància d’una representació i, així, no ser interpel·lats com els principals artífexs del desgavell social, lingüístic, repressiu i contrainformatiu que avui ens tenalla.

© El Punt Avui