Luis Eduardo Noriega / EFE

En aquest moment viatjo a Barcelona, des de Madrid. He perdut una gran amiga, una periodista exemplar, Soledad Gallego-Díaz, que va ser una benefactora del periodisme i de les persones, des de la joventut fins a l’últim sospir. Fa uns dies, el dia anterior a la seva mort, li vaig escriure dient que anava viatjant a Barcelona, precisament. Sovint li vaig escriure per qualsevol cosa, del periodisme, dels llibres, de la vida, i sempre responia. Era ràpida, voluntariosa, càlida, amb tothom, amb els periodistes, amb els qui fan política, amb els qui trobava pels camins, amb els amics, amb tots els amics. Era dura amb ella mateixa, no deia pas les coses per dir-les. Com passava amb els seus textos, els que tinguessin a veure amb la seva opinió o amb els qui es referien al que la informació obliga, la Sol es revisava a ella mateixa, no parlava per parlar, sempre era ella, però no et llançava a la cara el que ella era.

Aquell dimarts que li vaig dir que........

© El Periódico (CAT)