Valtros no ho sabeu perquè sou -sense cap excepció d’edat- massa joves, però m’agradaria contar-vos que, en 1982, vaig anar de viatge d’estudis i ens va acompanyar la meua professora i estimadíssima Llanos Lozano. Primavera a Sevilla, just abans de Setmana Santa. La flor de la tarongina -«azahar»- envaïa els carrers. Sort, en el meu cas, que en aquell remot temps les farmàcies i el Polaramine ja existien. La qüestió és que vam descobrir que na Llanos, un company de l’institut i jo érem devots confrares de la germanor de sant Jesús Quintero, El Loco de la Colina.

No sé si ja ho tenia previst o no, però la qüestió és que tots tres vam creuar el pont de Triana en taxi, pagat per na Llanos, i ens van plantar als estudis de Radio Nacional de España poc abans de mitjanit, amb la intenció de veure des de fora de la peixera el programa del Loco. Jo, amb l’optimisme que em caracteritza, vaig pensar que acabaríem nedant tots tres al Gualdalquivir de la trompada que ens fotrien. Però no. Tot van ser portes obertes, simpatia, bromes. Allò típic de: «Ah, pero ¿hay gente que realmente es de Ibiza»? Una col·laboradora del Loco em va arribar a dir que el meu accent li recordava un «noviete» mallorquí que va tenir. Això no se li ha de dir mai a un adolescent de 16 anys, encara que sigui mascle omega -l’última lletra de l’alfabet grec-, en contraposició al mascle alfa.

Allò que no sabíem ni el meu company de classe ni jo és que na Llanos portava una arma secreta devastadora: una senyora ampolla d’herbes eivissenques. En Jesús Quintero va venir a saludar-nos, va parlar amb naltros. Sobretot amb na Llanos, naturalment. I es va obrar el prodigi. Va desmuntar el guió del programa, va demanar als seus col·laboradors que trucassin a la gent que havia d’entrevistar per posposar el compromís, i la Colina d’aquella nit, llevat d’alguna excepció, es va transformar en una llarga entrevista -curtíssima per a mi- d’en Jesús Quintero a na Llanos Lozano. Van parlar de la vida, de la mort, i de totes aquelles totes coses estranyes que passen i que de vegades ens depassen entre que naixem i ens morim.

Com si fos un bon director de banc, jo no podia donar crèdit. No podia entendre aquell miracle de Setmana Santa. No-més sentia, des de fora de la peixera, juntament amb les col·laboradores del programa i el tècnic de so, els elogis que li prodigaven a na Llanos. «Qué genia, qué sabia». Vull aclarir que en 1982 dir-li a algú que era una «crack» encara no s’havia inventat. Com seria la meua expressió facial durant aquella hora i mitja que em van dir: «Hijo mío, si parece que estás levitando. A ver si nos vamos a tener que arrodillar y cantarte una saeta».

Potser m’he permès alguna llicència de realisme màgic sobre aquella experiència. Allò que sí que us puc assegurar amb el 100% de certesa és que quan es va acabar el programa l’ampolla d’herbes eivissenques - 750 cc, 26% d’alcohol- estava més buida que la meua consciència. I que na Llanos no hi va col·laborar.

Suscríbete para seguir leyendo

© Diario de Ibiza