Fa setmanes que es debat a Espanya si la guerra la vam perdre tots, si la vam guanyar tots, o si la vam guanyar o la vam perdre segons amb quin peu ens aixequem el dia que ens ho preguntin. Un, que no ha viscut altra guerra que la d’intentar matinar després d’una nit toledana, ha de tirar d’imaginació per a saber a quina guerra es refereixen, ja que mai l’anomenen pel cognom, suposo que és la guerra civil, la del francès queda molt lluny i les dos mundials ens van enxampar amb tanta fam que, si haguéssim engegat un tret, l’hauríem disparat a un gat, per tenir alguna cosa a menjar durant la setmana.

Encara que -espero no equivocar-me- es refereixin a la guerra civil, crida l’atenció la primera persona del plural que fan servir els qui volen esbrinar si «la vam perdre» o «la vam guanyar», com si l’haguessin patit o gaudit, respectivament. La civil és la guerra més recent, però ja no queda a penes ningú que la visqués, per descomptat ningú que la visqués com a adult, així que incloure’s entre els vencedors o els perdedors té molt d’aparença, de quedar bé. Encara més entre els perdedors que entre els vencedors, perquè en els temps que corren, quan el triomf es mira amb suspicàcia, perdre -ja sigui una guerra, una partida de cartes o el sou en una escurabutxaques- atorga senyoriu i distinció. La història, contra el que es pensa, no l’escriuen els vencedors, sinó els derrotats que saben explicar-la.

Els meus besavis Bufí tenien tres fills, el més gran dels quals arribaria al cap dels anys a ser el meu avi, l’avi Enric, no sense la cooperació de la meva àvia. L’Enric va ser reclutat per l’exèrcit republicà i enviat a la guerra. El seguia en Francesc, aquest arribaria a ser el meu tio Paquito, a qui l’esclat del conflicte va enxampar fent la mili en algun lloc afí als rebels, per la qual cosa va ser enrolat en l’exèrcit nacional i enviat també a la guerra. Tots dos van arribar a participar en la batalla de l’Ebre, cadascun en el seu bàndol, mai van saber si s’havien disparat l’un a l’altre, si així va ser, tenien una afortunada mala punteria. Sobra indicar que cap dels dos volia estar en la guerra, com no ho volia quasi cap dels soldats que hi van participar, excepte alguns fanàtics d’un bàndol i l’altre, idealistes en diuen ara. El tercer germà era Josep, el tio Pito, qui es va salvar en principi d’anar al front per la seva edat, i dic en principi perquè quan van venir mal dades per a la República, van allistar per la força nens de 16 anys, l’anomenada quinta del biberó. Els meus besavis degueren ser gent amb principis, i no hi ha principi més elevat que protegir els fills, així que, fent comptes, van arribar a la conclusió que amb dos fills fotent trets sense que ningú els hagués preguntat si aquest era el seu objectiu en la vida, n’hi havia prou. Van amagar el tercer a ca uns familiars que vivien a pagès, cosa que era un greu delicte qui sap si castigat amb l’afusellament del nen, tant és, que es foti la República, que es foti en Franco i que es foti la guerra, devien pensar els meus avantpassats. El meu tio Pito va passar el que quedava de guerra entre gallines i vedells, que és més sa que entre trinxeres i morters. Tots tres van sortir de la guerra sense ni una esgarrapada i al cap de poc van crear la seva empresa de transports.

No recordo que l’avi Enric m’expliqués mai cap història de la guerra, i això que vam viure sempre en el mateix pis, fins a la seva mort. Sé, això sí, que abominava dels republicans -tot i haver lluitat per ells- pels seus excessos, si bé amb aquests no es referia a les txeques o a les violacions de religioses, res d’això, sinó al fet que li havien requisat per a la guerra el seu cavall, un animal al qual estimava amb bogeria i que a més estirava el carro amb el qual es guanyava la vida abans del primer camió. Moro, es deia la bèstia, per fortuna per a ell, el meu avi es va morir abans de saber que avui el denunciarien per posar aquest etnicista nom a un tatano. Mai més va saber res d’en Moro -amb perdó-, potser va caure al front i el seu cos descansa en alguna cuneta, hauré de preguntar si, com a hereu de l’avi Enric, em puc acollir a la Llei de Memòria Històrica.

La meva família sí que va guanyar la guerra. Tots la van sobreviure, que és l’única forma assenyada de guanyar-la, sigui un del bàndol que sigui. Tots excepte en Moro, és clar.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona