És evident que sobre gustos no hi ha res de segur ni definitiu. Cadascú els desenvolupa i els cultiva diferentment. I, malgrat que coneixements, desig i atzars hi juguen un paper important, no esdevenen determinants perquè les preferències són, per definició, mancades de definició. Sota les qüestions estètiques jau un misteri inescrutable.

A mi m’agraden molts i diversos estils de música, la més abstracta i subtil de totes les arts. Tinc la sort de gaudir amb gèneres populars i cultes, relativament simples i extremadament complexos: Elvis i el punk, Ellington i el bebop, Mozart i el dodecatonisme… Certament, la meva melomania és selectiva i em condueix a valorar especialment algunes sofisticacions alternatives, però si allò que escolto em plau, encara que sigui senzill, ja em dono per satisfet. I si em somou, si desvetlla en mi alguna emoció volguda, profunda, inesperada, millor que millor. I entre totes les músiques m’estimo més les que reuneixen ambdues condicions: plaer i passió. I entre tots els compositors, adoro el geni màxim que em fa sentir com cap altre la joia i el dolor, la calma i l’enyorança: Johann Sebastian Bach. La seva sensibilitat immensa a l’hora de reflectir sentiments m’amara com una pluja fina i tèbia, un plor inexplicable. M’acompanyen els planys i les alegries contingudes, i la tristesa al fons de l’ànima. Compositor, intèrprets i oients ens refugiem en una mateixa catarsi de pau inefable i de blavor celestial que ens nodreix de llum. Els sons formidables que va saber extreure del clavicèmbal, l’orgue o la flauta travessera fan que els amants de les seves melodies arribem a confondre el que va ser amb el que desitjàvem que fos, l’esperança amb el somni, la tradició amb les innovacions. Així, quan sona una peça del vell Bach ens envaeix i ens acarona i tot s’endreça. Adagios lents i serens i allegros tendres i amorosos resumeixen l’ésser i el no-res, el temps, l’eternitat instantània.

Tenim composicions cèlebres que tothom ha sentit en un centre comercial, un anunci, una pel·lícula, com ara les incommensurables suites per a violoncel, les Variacions Goldberg, principi i fi de tot, o els amables Concerts de Brandenburg. Altres obres les descobrim a força d’endinsar-nos en l’univers sonor del mestre d’Eisenach. I ens sembla que són d’aquesta manera perquè ho havien de ser. Les reconeixem abans de conèixer-les.

El seu món diví fet de buits que ens omplen, notes i silencis gràcilment enllaçats, retrata la mísera malignitat inherent a la humanitat, la sublim bellesa que creem i que destruïm, la delícia i les penes, i el desig innocent de la bondat. D’aquí, d’aquest goig tan estrany, l’admiració superlativa de Bach, sempre. Perquè sempre emergeix excels, inexhaurible, essencial, des del primer preludi del Clavecí ben temperat, passant per la xacona de la Partita per a violí, BWV 1004, fins a l’últim tema inacabat de L’art de la fuga.