Els relats simples tenen una virtut: s’entenen ràpid. Ordenen la realitat, reparteixen papers i ofereixen una explicació immediata del que passa. En política, això sovint es tradueix en titulars que funcionen, en històries que encaixen i en una sensació de claredat que, en molts casos, és més aparent que real.El problema apareix quan aquesta claredat es construeix a força d’eliminar tot allò que no encaixa.En les darreres setmanes han proliferat interpretacions sobre dinàmiques internes, lideratges i suposats moviments estratègics. Peces que dibuixen escenaris tancats, atribueixen decisions i construeixen relats a partir de fragments, de veus anònimes o, directament, de conjectures. Algunes d’aquestes afirmacions no s’ajusten als fets. Tot i així, es repeteixen, es reformulen i acaben generant una percepció que té poc a veure amb la realitat.Aquest tipus de narrativa no acostuma a ser fruit d’un error puntual. Respon a una lògica més simple: seleccionar allò que reforça una idea prèvia i donar-li forma fins a convertir-ho en relat. La complexitat, el matís o el context acostumen a quedar fora perquè........

© BonDia