Abans –per sort sembla que molt abans– la censura tenia els temes molt definits. La religió i la moral sempre han sigut les principals pedres del camí. Evidentment, la política també, però suposadament, estem parlant d’un moment, o del moment que jo més tinc al cap, que aquella censura política era només d’un color. Ara, la nova censura ens arriba per camins inescrutables. I el que és molt pitjor, de mans dels ignorants. Abans, recordem, teníem com a censor un professional del tema: visitava assajos, rodatges, llegia els guions, i executava amb diligència professional la seva implacable llei. No dic que fos bo, no dic que hagi de tornar, déu ens lliuri. Però això també servia perquè els directors, guionistes, i altres, fessin treballar l’enginy i cercar la trampa de la llei. Segur que recorden casos, com aquell mític de la pel·li Mogambo que no podia mostrar l’adulteri.

Doncs això, almenys, i queda com a curiositat històrica, aquella censura es veia venir de lluny, i tant uns com altres tenien, malauradament, el camí marcat. Però ara… tots som censors. Tothom porta un llapis vermell per guixar aquella línia que ja no ens agrada. Ara tothom porta dins l’esperit del censor sense més coneixement que la nostra passió. I el que és molt pitjor, som hooligans, penúltima prova que a l’excés d’informació a titulars i la mandra de llegir ens fa un mal servei.

Fa uns dies va sortir el requeriment del RCD Espanyol (equip de futbol de segona divisió, dels que juguen amb l’Andorra) de retirar una funció de teatre de la Sala Beckett per insinuar (explícitament fictici) que un jugador perico era acusat d’assetjament sexual. Segur que han sentit la notícia, i que tant la sala (que ha dit que són uns ignorants) com el club, han intercanviat comunicats i tuits, a la recerca d’aliats.

Els pobres actors i actrius i membres de la companyia han rebut greus amenaces per part de gent que no ha vist la funció, que només n’ha sentit parlar, o només ha vist el titular, perquè se sentien ofesos. Fa unes setmanes, a Madrid, el mateix: gent a les portes del Teatre Abadia manifestant-se en contra de l’espectacle Altsasu, sense saber de què anava, sense haver vist ni un minut de l’espectacle, només perquè és el nom d’un poble que a tothom li porta el ressò per aquell altercat entre guàrdies civils i joves #quealomejorsonamigosdeunprimoquedeciaeradelaeta, el judici i el soroll mediàtic. “Però la funció de teatre, de què parla? Ni idea, no l’he vist, però no es pot permetre”.

També fa uns mesos, també a Madrid, el dramaturg Paco Becerra, va veure caure de la programació sense ser estrenada, ni llegida, ni vista, una obra sobre la vida actual de Santa Teresa, que si alguna cosa tenia la dona és que ja era de per si molt punky. Demanem-nos una mirada crítica, però no censora. Hem de veure els espectacles, ser crítics i valorar si ens toca o no l’ànima, però sense que el nostre costat radical es deixi portar cap a l’estupidesa de la censura més absurda, la de la ignorància.