Fa una setmana, aproximadament, vam tenir la sort de realitzar una campanya escolar teatral, amb l’espectacle Temps era temps... 1993. Ja n’hauran sentit a parlar, espero. L’espectacle que, per encàrrec del Consell General, la Jove Companyia Nacional, Jocand per als amics, va posar sobre els escenaris de tot el país i que explica la història política d’Andorra fins a la signatura de la Constitució, ara ja fa 31 anys.

Més de 800 escolars d’entre 10 i 12 anys van assistir a aquestes funcions, quatre en total, la mateixa setmana que celebràvem l’aniversari. Quin goig veure el Teatre Comunal de gom a gom, no només amb públic: públic entregat a la causa. Potser explicar gairebé 700 anys d’història en 40 minuts, amb dates, fets i noms, ja és un exercici difícil de processar per a qualsevol espectador, i per a l’escolar en concret i per als seus professors i professores, un extra. Però ens consta, pels col·loquis posteriors, pels retorns dels centres educatius i per l’ambient que vam respirar aquelles funcions, que va ser un èxit. Que aquests nens i nenes, joves i futurs adults, entenguin alguna cosa més, gràcies al teatre, ja ens porta pel bon camí.

Les funcions, artísticament, van ser fantàstiques, tot sigui dit. Que el teatre sigui un suport a un aprenentatge més significatiu és una finestra que no podem tancar. Potser d’aquí a uns mesos ja estaria bé que ens expliquin d’una manera didàctica, artística i neta aquella cosa que ens ve a sobre de l’acord d’associació, de la mateixa manera que des de la Jocand expliquem les necessitats d’acords i canvis que a les portes del segle XXI ens van portar a la nostra Constitució.

Des de la creació de la companyia hem tingut l’objectiu de fer espectacles que fossin interessants per al públic jove, no només al costat de l’art, els nous llenguatges escènics, o de l’entreteniment, també pel camí de l’aprenentatge i amb un fons que deixi l’espectador amb ganes de més. Generem la curiositat i les ganes de compartir. La frase que més hem sentit en finalitzar els nostres espectacles ha sigut sempre: “això heu de fer-ho a les escoles”.

Pot el feixisme tornar a ser viable? Hem de mirar a la memòria dels nostres padrins i padrines per entendre el present? Com és la situació de la dona en un conflicte bèl·lic? És la tecnologia la religió dels joves? Entenem la importància del sufragi universal? El teatre per a joves, de joves, ha de portar sempre un missatge? Hem de fer que només sigui una opció més a competir amb TikTok?

Evidentment, parlo del món que conec, i qualsevol altre artista, d’un altre camp, com la música o la pintura, ens podrà donar exemples de com les seves aportacions també ens poden ajudar. Atenció: ajudar! No som el substitutiu de res! La tasca que fem sobre l’escenari amb una funció que parla de la guerra de Troia no té cap sentit si des de l’aula, la família, els grups de feina, no es fa un reforç, un debat o una explicació.

M’encanta anar al teatre a gaudir una estona de l’evasió... però gaudeixo molt més quan aquesta evasió em deixa amb ganes de més. Desitgem que els nois i noies que van gaudir aquells dies amb nosaltres, ara tinguin en algun lloc dels seus pensaments el cuquet de saber més, d’entendre més, i qui sap si la pròxima vegada que algú els parli de la Revolució del 1933, recordin un rap i aquella escena que els va fer somiar al teatre.