García Márquez introdueix el seu llibre de memòries Vivir para contarla amb una frase que diu: “La vida no es la que uno vivió sino la que recuerda y cómo la recuerda para contarla”. La seva memòria novel·lada recorda els anys d’infantesa i joventut sense cap pretensió de fidelitat històrica, però donant una sèrie de pistes per entendre la seva obra creativa.
Dijous passat vaig assistir a l’Auditori Nacional a la presentació del documental commemoratiu dels quaranta anys de la inauguració del camp de neu d’Ordino-Arcalís. Hi havia un ambient excel·lent, gent amb moltes vivències compartides als que no veus des de fa anys
Sé que el concepte de memòria històrica és un oxímoron. La història es basa en documents (quan n’hi ha, evidentment); la memòria, els records, són molt valuosos; el problema és que, molt sovint, amaguen i enfonsen en els llimbs esdeveniments, persones i grups mereixedors de ser recordats, tant o més que els protagonistes oficials.
Davant les llacunes d’un documental, el posicionament més confortable és el silenci; no et faràs malveure, no enutjaràs la Bibiana o la Noe, o no donaràs peu a judicis o insinuacions ofensives i personals. Però per un altre costat, saps que callant consenteixes una injustícia.
Vaig coincidir amb Pere Armengol Areny a La Salle de la Seu d’Urgell als anys 60. El vaig retrobar trenta anys després treballant al camp de neu d’Arcalís. L’arribada a Arcalís de Toni Crespo i meva va ser de retruc; Josep Duró, que havia guanyat les eleccions el desembre de 1991, no va considerar oportú renovar en la plaça de director Bernard (?) Gacon, un bon esquiador de Moutiers que jo havia tractat molt poc. La tasca de substituir-lo va ser més complicada que la que preveia Duró; la llista amb mitja dotzena de candidats que tenia el cònsol el mes d’abril del 1992 es va anar desinflant i a l’agost, el Josep ens va fer la proposició deshonesta d’assumir la direcció del camp de neu per un any. Al final van ser dos, fins que Jean-Claude Montané va prendre el relleu.
Després, com a consultor, he gaudit d’una relació professional privilegiada amb Ordino-Arcalís. Els anys que vaig coincidir, d’una forma o altra, amb Pere Armengol vaig quedar impressionat per la seva saviesa, la seva voluntat i la seva bonhomia. El treball al camp de neu era per a ell una continuació de la feina de pagès a les seves propietats; cada actuació seva, per més senzilla que fos, traspuava l’amor al territori, el desig de fer les coses ben fetes, prendre cura, com a propis, de ginys, edificis, equipaments... El 16 de novembre vaig dinar a Soldeu amb ell i la colla de La Salle, semblava animat i vam passar uns moments molt agradables. Poc podíem pensar que al febrer ens deixaria.
Vaig conèixer Jordi Roger a començaments dels anys 80. Jo era director de Saetde, en aquell moment reduïda a Pas de la Casa i Grau Roig. El Jordi –l’andorrà d’Itàlia, o l’italià de Sispony – havia retornat al seu país i va començar a treballar a una de les empreses del Quico Viladomat. Algunes vegades ens trobàvem a dinar a l’Hostal de Sant Pere del Tarter o esquiant a les pistes. El 1984 va ser nomenat director d’Arcalís... el primer. L’empremta optimista que el Jordi va donar al camp de neu encara perdura. Va ser ell qui va veure les possibilitats de la Coma del Forat. Quan va plegar, va anar a Govern per donar un aire nou al servei d’imatge gràfica. Era un artista en sentit figurat i en el real.
El Jordi i el Pere són una part important de la història d’Arcalís. Hi ha molta documentació escrita i gràfica que ho avala. Només calia buscar-la.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Rachel Marsden
Bradley Blankenship
Michael Kwet
visit website
