“Gràcies, senyora!”, respon amablement la dona (més jove) a qui acabo d’aguantar la porta. “De res, però això de senyora ha dolgut”. Riu. Riem. Jo no tant: ha estat com una punyalada a l’ego, fresca i jovenívola com em sento. Això em porta a una altra banda. A la tieta que va arribar quasi a centenària. A casa qui més qui menys li deia de vostè. Així que arribava a un centre sanitari, un hospital, s’arrogaven immediatament el dret........

© BonDia