El novembre passat ens va deixar en Joaquim Juan i Vañó, bon company i bon amic, i amb la seva desaparició Andorra perdia un conciutadà que durant trenta anys va ser un puntal de l’associacionisme.
En Joaquim era un home d’associacions, de treball en equip, de labor altruista. La primera entitat de la qual va formar part va ser, als primers anys 90, l’aguerrida Apapma, defensora del medi ambient, on no es va limitar al treball propi del seu càrrec de tresorer, que va exercir de manera natural atesa la seva formació de comptable, sinó que en va arribar a ser l’ànima. Jo llavors treballava al Diari d’Andorra i puc donar fe de com en Joaquim, des del seu despatx del Cap del Carrer, ens informava àmpliament, més enllà del que en aquells anys de construcció de la democràcia andorrana era prudentment publicable, d’alguns assumptes delicats relacionats amb batusses històriques que Apapma va tenir, per exemple, pel que fa als abusos de la Setmana de caça de l’isard o al projecte de carretera de la vall del Madriu. Els periodistes li agraíem especialment aquelles informacions suplementàries que ens duien a entendre les arrels dels problemes.
El 1994 va contribuir a fundar una altra associació pionera com va ser l’Associació de Consumidors i Usuaris. Allà va exercir una plena dedicació al tema dels conflictes de consum i es va esforçar a conèixer a fons el sector, estudiar la legislació andorrana i forana i el treball de les associacions similars de l’estranger. Durant uns quants anys va atendre dotzenes de denúncies de consum i de serveis i preparava minuciosament, perquè no fracassessin, els actes de conciliació amb empreses privades i públiques.
L’any següent a la creació de l’ACU, el 1995, va ser present també en la fundació del Centre de la Cultura Catalana, on va contribuir a tirar endavant un gran nombre d’activitats, entre les quals sobretot la Mostra de Cinema Català, per a la qual aconseguia any rere any les subvencions necessàries i gestionava poder portar a Andorra les pel·lícules catalanes més destacades de l’any i els respectius directors o directores, productors o actors i actrius.
Més tard va ser tresorer de Trana Esclerosi Múltiple, on va deixar un grat record, i més tard encara va esdevenir el gerent de la Federació Andorrana d’Associacions de Persones amb Discapacitat, on durant uns anys, fins a la seva jubilació, va desenvolupar una tasca extraordinària, especialment per aconseguir que es promulgués la Llei de garantia dels drets de les persones amb discapacitat i, posteriorment, en una intensa i tossuda tasca per fer que la llei es complís. Molts discapacitats i les seves famílies podrien parlar àmpliament de la seva dedicació a aquest sector tan sensible, per al qual mai va tenir un “no” ni va escatimar una hora de feina.
En definitiva, en Joaquim Juan va acompanyar, des de la discreció i la feina ben feta, un període de creixement i empoderament de la societat civil andorrana.