Joan Tardà: “Es deia que ERC s’havia venut per un plat de mongetes, però ningú no es va quedar a la presó”

“M’intentaven silenciar i no els importaven les víctimes”

Alonso-Cuevillas: “És possible que la jutgessa ara no sàpiga com aturar això de Sixena”

El català finalment arriba als cotxes, impulsat per les marques xineses

Una nova maniobra del Suprem a Europa per a impedir el retorn de Puigdemont?

Albert Castellón, l’empresari que s’amaga rere el Menjòmetre

Biel Mesquida: “Estam en guerra”

Benet Salellas: “Destapar l’operació d’estat contra Santos Cerdán em sembla coherent amb la meva trajectòria”

El vice-president JD Vance encapçalarà l’equip negociador dels EUA al Paquistan

Un festival als mercats que té data de caducitat

Trump s’aparta del precipici on ell mateix havia portat el món

Qui són els perses, la civilització que Trump amenaça d’esborrar?

“Si no parla, anirà a la presó”: Trump amenaça d’empresonar els periodistes que no revelin la identitat de les seves fonts sobre l’Iran

El ministre d’Afers Estrangers danès, el moderat Lars Løkke Rasmussen, va sintetitzar ahir en dues frases allò que molts altres polítics no han gosat dir amb prou claredat: “El món és millor avui que ahir? Sens dubte. És millor que fa quaranta dies? Més que dubtós.” La frase no és el simple comentari irònic d’un polític nòrdic amb vocació de fer aforismes, sinó més aviat un judici moral dur sobre la naturalesa del poder trumpià i sobre el trumpisme mateix.

Perquè allò que s’ha produït aquestes darreres setmanes, des que el president dels Estats Units va decidir d’atacar l’Iran, és un d’aquells moments que ensenyen la veritat nua d’un govern i d’un home. Donald Trump ha anunciat in extremis un alto-el-foc de dues setmanes amb l’Iran, però en realitat no és sinó un acord difús, inconcret, ple d’ambigüitats i condicionat a una proposta iraniana de deu punts que inclou, ni més ni menys, la retirada de les sancions, el dret d’enriquir urani i una compensació econòmica que Teheran qualifica de “rescabalament”. En unes altres paraules: el més calent és a l’aigüera i tot això, en realitat, només és una pausa. Un respir. Una taula de salvació a la qual Trump s’ha agafat amb totes dues mans. Una manera d’apartar-se del precipici on ell mateix havia empès el món.

Però, dit això, el problema va molt més enllà. Perquè Trump, en el moment culminant de l’escalada........

© VilaWeb