La jutgessa d’Osca té por de delinquir amb Sixena?

Òscar Andreu: “El dol és haver detectat que la llengua del meu pare es fa servir per esborrar la de la meva mare”

Els problemes de Marchena amb la temptació d’eternitzar l’amnistia de Puigdemont

Ariadna Oltra: “Amb TikTok entrava en un estat narcòtic. Vaig descobrir que n’era addicta”

Maria Rovira: “El que em feia més por de la crisi dels trenta era l’autoindulgència, conformar-me”

Junts s’encalla amb el candidat de Barcelona

Queixes per l’examen de C2 de català: els aspirants van poder corregir la redacció després de la pausa

Vall Clara: “Joan Manuel Serrat va ser dels que va posar més diners per a l’Avui”

“Sense llengua, no hi ha país”: Sant Jordi torna a ser un clam en defensa del català

Regina Rodríguez i Òscar Andreu, els autors més venuts d’aquest Sant Jordi 2026

Sant Jordi, més enllà de les cues i el màrqueting

'La tertúlia proscrita': El jovent pren el relleu, desmenteix el derrotisme i demostra que hi ha futur

Les cançons de Txarango tornen a sonar a quarts de quatre a la plaça de Sant Felip Neri per celebrar Sant Jordi

Una de les obsessions constants de la política espanyola –i espanyolista– d’aquests darrers dos-cents anys té nom propi i una virtut notable: presentar-se, invariablement, com una forma de defensa i no com un atac, que és allò que sempre és. Despús-ahir, vigília de Sant Jordi, el PP i Vox van signar a Saragossa un acord de govern de trenta-vuit pàgines i cent disset punts. Entre les mesures convingudes –reducció d’imposts, això que ara en diuen “prioritat nacional”, rebuig dels immigrants–, n’hi ha una que ja té una certa tradició literària: “Alliberar l’Aragó de la imposició del català.” 

Les paraules, sobretot quan es trien amb cura, dibuixen un paisatge. “Alliberar” pressuposa una ocupació. “Imposició” pressuposa un imposador. Hom s’imagina, doncs, els habitants de Fraga, Tamarit o Mequinensa –que hem de recordar que parlen català de molt abans que l’Aragó existís com a regne– esperant que algú vinga a alliberar-los de la llengua en què els avis i els avis dels avis dels avis feien el pa i enterraven els morts. És una escena que té un gust entre kafkià i de sarsuela castissa, però no és nova, de cap manera. Al País Valencià, amb l’acord PP-Vox, la llengua va esdevenir “adoctrinament”. A les Illes, amb el pacte PP-Vox, es va anomenar........

© VilaWeb