01.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 01.03.2024 - 21:44
Tenim a la nostra biblioteca mundial diversos llibres, articles i altres documents que parlen de l’educació de les persones sordes i les llengües de signes existents al món; en trobem les referències més antigues ja a l’antic Egipte (cap al 3100 aC), que tingué una cultura avançadíssima: en unes escriptures de papir trobades en tombes egípcies s’explica que les persones sordes eren escollides pels déus i es consideraven éssers místics. Fins i tot, es creu que la similitud entre els jeroglífics i el gestualisme era deguda al fet que l’escriptura hieràtica s’emprava per ensenyar als sords.
En relació amb la llengua de signes, la menció antiga més coneguda és de l’antiga Grècia; en el diàleg filosòfic Cràtil, escrit per Plató l’any 360 aC sobre si el significat de les paraules ve de manera natural o arbitrària, s’hi menciona que les persones sordes s’expressen amb les mans, el cap i el cos, amb el mateix valor expressiu que la veu.
Més endavant, Aristòtil va ser molt dogmàtic i va considerar l’oïda com el canal més important per a l’aprenentatge; i durant segles –inclús fins avui en dia– el dogma era considerar els sords com a incapacitats. En relacionar la sordesa amb la mudesa es creia que el fet de no sentir estava lligat a la incapacitat de parlar. A posteriori va haver-hi moltes disputes i qüestionaments, que encara duren, amb aquesta dicotomia.
Durant l’època romana es respectava molt la gestualitat i la mímica. Fins i tot hi havia pantomimes amb intèrprets que traduïen llengües. Hi havia persones sordes pantomims.
Entre el poble jueu, les persones sordes tenien un bon estatus, i vivien bé. Amb el cristianisme va sorgir l’actitud de caritat, compassió i benevolència amb les persones sordes; i d’acord amb el dogma d’Aristòtil, que tot aprenentatge havia de passar per l’oïda. Veien la sordesa com un obstacle per a la fe, a excepció de sant Agustí, que considerava els gestos i els signes com a paraules visibles; en llatí, emprava el terme verba visibila com a manera de rebre aprenentatges i per assolir la fe. S’havia de fer visible la paraula, ja que la paraula parlada no arribava als sords.
L’Església ha tingut sempre una influència en l’educació en general, també la de les persones sordes. Molts dels seus membres varen ser educadors i inclús durant una època va haver-hi molts mestres i pintors sords; escrivien els mètodes per ensenyar als sords, tractats filosòfics, i hi feien innombrables il·lustracions. Pels voltants del segle XVI, es van començar a fer tractats sobre l’ús de la gestualitat, signes i de la dactilologia, coneguts com a Chirologia o querologia, el llenguatge natural de les mans. També se’n feien sobre com ensenyar a parlar, a pronunciar i a moure els llavis; fins i tot amb continguts mèdics sobre l’òrgan buco-fonatori i l’oïda. Podríem dir que varen ser els inicis de les diferències de les mirades: gestualisme versus audiofonocentrisme; més aviat es tractaven com a mètodes, i varen aparèixer els corrents educatius basats en l’ús dels gestos (mètode manual) o de la parla (mètode de la parla), amb la seva dicotomia o dualitat, oposició que encara perdura avui en dia sota els conceptes de la modalitat oral o auditivo-fonètica, i modalitat signada o viso-manual.
Sorprenentment, a Catalunya tenim la història del pare Jaume Clotet, claretià i pedagog de nens sords a Vic, que fou impulsor i el primer descriptor de la llengua de signes catalana com a llengua natural de les persones sordes. L’any 1848, Clotet va deixar per escrit com ensenyar als nens sords en la seva llengua, que va decidir aprendre durant més de quaranta anys per poder descriure-la. Crida l’atenció que el mètode del pare Clotet el denominen la via catalana, com una tercera modalitat educativa; ja que per Europa i Amèrica del Nord es debatia el mètode manual i el mètode de la parla, que eren totalment oposats entre ells.
El mètode manual també era conegut com el mètode francès perquè el seu impulsor, l’abat Sicard, fou entrenat per ser mestre de sords per l’abat de l’Épée, a París. A partir del 1770, Sicard va difondre el seu mètode i treball Theorie des Signes (un diccionari de gramàtica de la llengua de signes) per Europa i pel món. En Charles-Michel de l’Épée va començar a desenvolupar la llengua de signes, l’actual llengua de signes francesa. Tota l’educació era basada en la llengua de signes, ja que l’objectiu era la preparació intel·lectual, i la parla era considerada com una llengua estrangera pels sords. El nord-americà Thomas Hopkins Gallaudet va residir a l’escola francesa i hi va aprendre el seu mètode, que va importar als Estats Units, acompanyat del mestre sord Laurent Clerc; allà va crear la primera escola pública de sords a Hartford. A Washington podem passejar, avui en dia, per l’única universitat per a sords, la Gallaudet University.
El mètode de la parla, o mètode alemany, fou desenvolupat per l’alemany Samuel Heinicke, que promovia l’articulació de la parla com a única via de comunicació per poder-se integrar a la societat; els signes, gestos i lletreig en dactilologia foren totalment exclosos i suprimits de l’educació del sord. El centre neuràlgic del mètode oral fou Berlín, des d’on es va difondre per tot Alemanya, Àustria i els Països Baixos. Els estudiants sords van patir moltíssim al llarg d’aquests anys, amb tortures incloses.
Aquestes dues tendències oposades, amb mestres que n’eren partidaris i altres que n’eren opositors, provocaven moltes discussions sobre els avantatges i inconvenients de cada mètode. L’any 1878 es va convocar el Congrés Parisenc per la Millora de la Pèrdua dels Sordmuts, format del tot per mestres-delegats oïdors de nou països; els mestres sords no hi varen ser convidats, però s’hi van presentar com a observadors. Es va declarar per majoria absoluta que el mètode oral era l’adequat, i fou l’inici del que es coneix per oralisme, com a doctrina i visió. Dos anys més tard, en el II Congrés Internacional de Mestres de Sordmuts o Congrés de Milà del 1880, es va decidir excloure la llengua de signes i els mestres sords de l’educació del sord; amb l’objectiu de promoure el mètode oral i l’oralisme per tot el món, inclús cridaven “Llarga vida a l’oralisme pur!”, expressió encara utilitzada pel sector audiofonocentrista i reduccionista d’avui. D’ençà d’aleshores es van començar a reformar totes les escoles de sords d’Europa, i els mestres sords foren acomiadats; es va dedicar tot l’esforç únicament a l’ensenyament de la parla. Fins i tot es va deixar l’ensenyament de l’escriptura. Va començar una davallada important de la qualitat de vida i del benestar dels nens i persones sordes, sense referents sords; tots estaven dispersos, i la majoria presentaven trastorns de salut mental, associats a la privació lingüística i social d’aquella època. Aquesta visió de regust colonialista encara és present a l’àmbit mèdic i educatiu.
Aquests orígens, i l’impacte que han tingut fins ara, han fet que hi hagi la persistència de les mirades per la modalitat de transmissió del codi lingüístic emprat: l’oral si es fa ús de la parla o la signada si es fa ús dels signes. Aquesta categorització ha acabat etiquetant els nens sords i les persones sordes, en contra de la voluntat d’aquests; els professionals han estat, fins avui en dia, denominant individus orals o signants. Per la manera com s’expressen habitualment, no per les llengües que poden o podrien usar. Costa molt de fer el canvi cap a una mirada de capacitats dels alumnes i persones sordes o oïdores de ser plurilingües en les diferents llengües existents al món, tant de transmissió parlada com signada. A una persona sorda que parla en català ja li diuen que és molt oral o oralista. Per què a una persona oïdora no li diuen això? Només s’associa a la sordesa? Error. A una persona oïdora que és competent en llengua de signes catalana, no li diuen signant amb la mateixa intensitat. Passa perquè hi ha mirades per modalitat (per com ho fa), no per la competència en la llengua (el que sap) en individus sords.
A Catalunya tenim serveis educatius específics que fa més de vint-i-cinc anys que funcionen i atenen l’alumnat amb sordesa escolaritzat als centres de casa nostra; tenen un marc d’actuació en què es contempla bàsicament l’estimulació lingüística i l’avaluació psicolingüística en llengua oral i el treball auditiu, l’audiofonocentrisme, encara és molt present i es troba fortament arrelat per motius històrics i ideològics de l’educació del sord, per davant de l’intent del Departament d’Educació per promoure una educació plurilingüe, amb visió de llengües: llengua catalana, llengua castellana, llengua anglesa, llengua de signes catalana…
És molt freqüent escoltar arreu: “És una persona molt oral, és un nen molt auditiu, no li cal o no necessita la llengua de signes, no s’enganxa a la llengua de signes, ja m’entén parlant…” o bé “és molt signant, no parla gaire, és molt sord, fa massa gestos i tanca la boca sempre…”, només pel fet d’emprar una modalitat. Els individus, tant sords com no, tenen la capacitat d’aprendre qualsevol llengua: la catalana, la castellana, l’anglesa, la llengua de signes catalana; des d’un aprenentatge competencial, tant de contingut com de forma, i cada individu –en funció del seu propi entorn o habilitats– podrà anar adquirint o aprenent les llengües que té a l’abast. Els sords –i no sords– poden parlar català i altres llengües, i també signar en llengua de signes catalana; la qüestió és la llengua en si, la competència lingüística amb les seves dimensions, no es tracta de la modalitat auditiva-oral o viso-manual. La llengua de signes catalana és una llengua que pot ser molt inclusiva. Parlem i signem llengües, i aquestes es transmeten de generació en generació a la nostra societat: en l’àmbit familiar, educatiu i social.
Com a persones, la comunicació –si és bona– ens permet fer un intercanvi de transmissió-recepció de qualsevol informació compartint un codi lingüístic (llengua o sistema); i pot ser multimodal, amb diferents recursos: la modalitat lingüística (els canals), modalitat paralingüística i gestualitat. Aquesta comunicació és contextual i bilateral, i pot ser en qualsevol llengua: posem com a exemple la llengua catalana, que és una llengua oral i escrita de modalitat lingüística parlada-escrita, de codi auditiu-oral; o la llengua de signes catalana, que és una llengua signada de modalitat lingüística signada, de codi viso-manual. És summament important que la competència i el domini de la llengua sigui correcte i bo per a una transmissió i estimulació adequada de la generació actual i amb coneixements de l’anterior, per preservar el llegat de la llengua.
Els individus que també són signants (en poden ser tant persones sordes com persones oïdores) de la llengua de signes catalana s’han anat comunicant emprant varietats pròpies de la seva generació; com tota llengua, té i ha tingut variacions generacionals amb els canvis que ha experimentat al llarg de la història. La variació social de la llengua de signes catalana s’ha anat enriquint (o empobrint) en funció de l’ús a l’àmbit educatiu o familiar. Per aquest motiu és important que la llengua de signes catalana sigui transmesa per professionals experts o competents (amb nivell similar al C2) i amb un ús lexicogràfic correcte. La meva pregunta és: on són els mestres o professionals sords a Educació? Avui en dia, la llengua de signes catalana no es transmet correctament ni òptimament a l’alumnat sord, ja que la immensa majoria dels professionals –el 99% no són sords– no tenen la fluïdesa o competència signada que tenen com en català, i cometen errors. Succeeix una no-uniformitat de la variació lingüística que alteraria la geogràfica, pel fet que la procedència no seria la natural; l’excepció són les grans famílies sordes que transmeten la llengua de signes catalana com a tal de generació en generació (com les famílies catalanes Frigola, Segimon, Solanes…), o bé l’única escola de sords que roman a Barcelona (el CEE de Sords Josep Pla, amb quatre mestres sords com a mínim); i pel Vallès Occidental encara podem trobar signants nadius de la desapareguda escola de sords de Sabadell (el CEE de Sords CRAS), amb signes propis o dialectals de la zona concreta.
Darrerament, el registre formal de la llengua de signes catalana es va perdent per manca de grups sòlids que puguin fer-la créixer i avançar cap a la pròxima generació. Ens trobem amb individus que són també signants dispersos pel territori, sols i sense tenir gaire –o cap– contacte entre ells. Veiem més registre col·loquial, amb una manca de formalitat associada a contextos educatius i familiars (excepte en famílies sordes) amb moltes incorreccions o ús espontani que s’apropa més a gestos, i no pas a signes formals. En resum, no s’ensenya la llengua de signes catalana a les escoles (excepte als centres CEE Josep Pla i a l’Escola Tres Pins, ambdós de Barcelona), com una llengua més per culpa de la infravaloració generalitzada com a llengua per part del sector mèdic i dels serveis educatius específics en general, amb una mirada audiofonocentrista i de modalitat (categorització perjudicial entre oralistes i signants) que supera amb escreix la visió de plurilingüisme, més pròpia d’altres sectors més afins a la lingüística, la filologia, la política lingüística, la cultura i els drets socials.
La nostra companya Carme Junyent, en el Consell Assessor de la Llengua a l’Escola que presidia, del Departament d’Educació, demanava un abordatge i una visió plurilingüe, incloent-hi la llengua de signes catalana com una llengua més a l’escola. Podem llegir-ne les conclusions en aquest document del Departament d’Educació.
Hem de sumar, i mai restar.
Marta Vinardell-Maristany és psicopedagoga, logopeda i membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).
Publicacions anteriors de la mateixa autora:
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
visit website
