Creat: 22.02.2024 | 05:30

Actualitzat: 22.02.2024 | 05:30

LA ESTRELLA AZUL

★★★★✩

El poeta i cantant saragossà del grup Más Birras, Mauricio Aznar, va ser un personatge peculiar, intel·ligent. No amagava sentiments, ni embafaments, ni crisis emocionals com aquella frase de la seua cançó Esa chica llamada soledad que diu: “Mil amigos tuve yo, ahora solamente tengo dos. El primero es el tabaco, el otro es esta jodida tos.” Mauricio cantava als perdedors però també va saber ser feliç a estones, quan aquesta muntanya russa que va ser la seua vida ascendia per fer-lo somiar. Cançons com Apuesta por el rock’n’roll va ser versionada per Héroes del Silencio perquè Enrique Bunbury l’admirava.Mauricio Aznar va ser un gran músic que no va voler la fama. Les addiccions i els enutjos el van portar a l’Argentina, seguint la seua admiració per Atahualpa Yupanqui i del so de la seua guitarra, tan precisa que adornava la calma del lloc. En aquest recorregut emocional va conèixer la família Carabajal, grans músics de la Chacarera, aquesta música tradicional nascuda en l’aridesa de Santiago del Estero, i es va deixar adoptar un temps per aquella gent senzilla, que no tenia més perquè tampoc ho ambicionava. Allà aquest músic nòmada va ser feliç, va aprendre, va voler portar aquell so i ho va intentar amb ganes fins que la mort li va tallar els dies.Ara una pel·lícula magnífica, d’aquestes petites joies que malgrat haver guanyat premis a Sant Sebastià queden una mica eclipsades per altres produccions amb molta més publicitat, ens recorda la figura d’un tipus les imperfeccions del qual també el van fer especial. Ell és un músic de culte a la seua ciutat i el realitzador Javier Macipe l’ha recuperat per a la memòria col·lectiva amb La estrella azul.Macipe no amaga aquesta sensació que estem davant d’un rodatge, fins i tot en les primeres imatges es veuen pàgines del guió. Alterna algunes escenes del rodatge, n’intercala amb els protagonistes ficticis altres de veritables que van conèixer Mauricio. Posa música a la història d’un home i els seus desitjos, i encara que hi ha drama perquè la família Aznar va patir pèrdues per partida doble, també hi ha llum que destil·la un actor tan creïble com Pepe Lorente, ben acompanyat per un repartiment excel·lent.Hi ha moments que emocionen quan t’adones que en ocasions les paraules més senzilles són les més veritables, com aquesta frase que ens parla de l’afecció a la teua terra, la de tenir nostàlgia d’un lloc fins i tot abans d’anar-se’n com assenyala el músic Cuti Carabajal.Javier Macipe dedica aquesta afectiva història a les estrelles anònimes, com volia ser Mauricio Aznar, com tantes altres persones que han estat de pas per la vida.