Creat: 27.02.2026 | 05:37

Actualitzat: 27.02.2026 | 05:37

A Lleida gairebé cap empresa inverteix en màrqueting de manera proporcional a la seva dimensió. Hi ha empreses lleidatanes que facturen desenes de milions sense una sola persona dedicada íntegrament a la funció. És un model que ha funcionat durant dècades, però el context ha canviat amb una velocitat que la cultura empresarial del territori encara no ha assimilat.

Lleida amaga un teixit industrial molt més potent del qual la seva projecció suggereix. El clúster FEMAC agrupa més de 80 empreses de maquinària agrícola. La província concentra fabricants que lideren segments a Europa i Amèrica Llatina, empreses que competeixen amb laboratoris israelians i californians, i companyies de serveis amb contractes enormes. Les 20 empreses industrials més grans de Lleida sumen més de 1.000 milions de facturació. Però si es pregunta a qualsevol professional del sector a Barcelona, Frankfurt o São Paulo quantes d’aquestes marques coneix, la resposta és d’excepcions que es compten amb els dits d’una mà.

La resistència a invertir té tres arrels. La primera és l’èxit històric del model relacional: excel·lència de producte, proximitat al client i xarxes de confiança construïdes al llarg de generacions. La lògica ha estat clara –per què gastar en posicionament si el Jordi ja coneix tothom al sector?–, però el model relacional no escala, no es transfereix i no protegeix quan arriba un competidor alemany o italià amb marca internacional. La segona arrel és la confusió persistent entre màrqueting i publicitat. Si l’única experiència amb el màrqueting ha estat un community manager publicant a Instagram sense generar leads, és comprensible concloure que no serveix. El que no serveix és el màrqueting mal fet. El màrqueting B2B contemporani és intel·ligència de mercat i suport a la infraestructura comercial. La tercera arrel és l’absència de referents: si cap empresa del polígon té director de màrqueting, contractar-ne un sembla una extravagància. Però la competència real no és l’empresa del polígon del costat; és la del Baden-Württemberg, del Vèneto o dels Països Baixos, empreses que sí que tenen equips de màrqueting que dominen la narrativa del seu sector.

Les dades europees consolidades situen la inversió en màrqueting entre el 2% i el 5% de la facturació en sectors industrials. A Lleida, les estimacions disponibles apunten a menys de l’1%. El cost de no equiparar la inversió fer-ho és molt superior a la inversió en si mateixa: projectes que no arriben mai, clients que triaran un competidor no millor sinó més visible, o vacants d’enginyeria que no es cobriran perquè l’empresa és invisible com a marca ocupadora.

Cada empresa lleidatana que decideix invertir en posicionar-se millora la seva competitivitat i, a més, contribueix a corregir un biaix de percepció que afecta tot el territori. Lleida produeix, transforma i exporta amb una intensitat que sorprèn qui la descobreix per primera vegada, però la percepció dominant continua sent la d’un territori agrícola perifèric. Quan una empresa de Lleida apareix com a referent, el que es projecta és la prova que el territori genera capacitat empresarial de primer nivell. Però perquè aquest efecte agregat es produeixi, cal massa crítica: desenes d’empreses, no tres ni cinc.

Ser invisible no és una opció prudent. És la decisió de risc més alta que pot prendre una empresa avui.

© Segre