De sempre, doncs, he mantingut que la pràctica diària de l’exercici de la professió, és com tenir una finestra al món i que dona la possibilitat de conèixer realitats diferents. Per tal de valorar a cada persona, cal explorar i conèixer el seu entorn, la família, les aficions, el treball, la seva educació i aprenentatge i, per sobre de tot, conèixer el seu dia a dia. I, a fe de Déu, que s’aprenen moltes coses i lliçons de vida; un bon pilot de vivències, d’emocions, d’esperances i desesperances, il·lusions i frustracions: un conjunt de lliçons que no fan pas badar, ans al contrari, a l’escoltar toca aprendre.

Aquest preàmbul ve a tomb perquè fa unes setmanes, atenia una persona que em va expressar el seu disgust i malestar pel fet que ell, manifestava, no tenia un problema de salut mental, ell estava malalt! I d’una malaltia de llarga durada, creia que de per vida, amb les seves recaigudes i compensacions, i volia que se’l considerés com a tal. No se sentia identificat en aquest aiguabarreig que en diem malestar emocional, la veritat és que em va fer pensar.

En aquesta deriva de la correcció lingüística i políticament correcte en què estem immersos, aquesta persona no volia barrejar-se o que s’identifiqués la seva malaltia amb un malestar emocional transitori degut a diverses causes, siguin per problemes laborals, familiars o relacionals, sense menystenir aquestes situacions i les conseqüències d’aquestes. Una lliçó i de les que és precís, una escolta, de les que, avui en dia se’n diu, activa.

Això vaig fer, escoltar i mostrar empatia, comprensió, envers el que expressava; oi més, quan l’atenció a les persones hem dit que ha de tenir en consideració l’opinió d’aquestes. Aquesta persona estava cansada que, altres persones amb la que es relaciona, minimitzessin el seu patiment quan es trobava malament. Aquesta és una altra consideració, quan algú expressa tenir una malaltia, aquesta vegada en direm psiquiàtrica, cadascú en fa inferències ben diferents. I opina en quina medicació ha de prendre o que, per sobre de tot, tot depèn de la seva voluntat.

Em pregunto, hem anat massa lluny, o no ens hem explicat prou bé en aquesta transició de la psiquiatria, i per tant de la psicologia a la salut mental? S’ha volgut evitar tant l’Estigma en relació amb les persones amb malalties mentals canviant el nom de malaltia, per trastorns, després per condicions i disfuncions de salut mental?, o hem de fer l’esforç que una persona amb un diagnòstic psiquiàtric sigui respectada, compresa i tractada com qualsevol altre que està a l’espera d’un diagnòstic. De fet, la població es divideix en dos grans grups: les persones amb un diagnòstic psiquiàtric i les que estan en espera de ser diagnosticades, que alguna cosa sempre trobarem!

A veure si estem confonent al personal, a la població volia dir, de tanta correcció a la dissolució del llenguatge i dels conceptes que hi ha al darrere. Aquest badant va per tu, mestre, que m’ajudes a no badar.