Què se n’ha fet del fill de la Mari Carmen? Aquell, el que el 2011 anava d’after hour en after hour i era «l’últim en sortir de totes les raves», tal com cantava La Pegatina. Tretze anys després, segurament ja està aparellat, va amb un cotxe familiar i se li presenta un dubte existencial que quan tenia un rom amb cola a la mà veia lluny, molt lluny: a quina escola inscriurà el net/neta/neti de la pobra Mari Carmen, que pateix perquè no li toqui haver d’esperar cada tarda davant d’un centre d’alta complexitat.

Triar escola no és fàcil; no és una decisió irreversible, però sí vital, que marcarà la infància de cada menut. I sorgeixen molts dubtes: pública o concertada (si es pot); el tipus de projectes educatius de cada centre; i si s’ha d’evitar o no el d’alta complexitat que tens al costat de casa a costa de desplaçar-te cada dia fins a la perifèria de la ciutat. Ara, a Manresa, això serà més complicat. L’Ajuntament ha posat fil a l’agulla per combatre la segregació escolar i les desigualtats. S’ha reconegut que el mapa escolar actual amb una única zona no ha funcionat com s’esperava, que les mesures preses no han estat suficients i s’ha posat nom als centres amb un 70% d’alumnat vulnerable. La diferència entre el Pare Algué i la Renaixença amb el Puigberenguer i les Bases és excessiva per la realitat de la ciutat, tal com reconeixien dijous a aquest diari mestres preguntats sobre el tema. Els professionals avalen el canvi. Educació demana paciència.

De canvis, però, n’han d’arribar més. Si fa uns dies criticava la situació precària del sistema sanitari públic català, mancat de recursos i maltractat per les retallades des de fa més d’una dècada, el sistema educatiu tampoc se n’escapa. La xarxa pública està infradotada, realitat punyent que s’estén de primària a la secundària. Si les escoles de prop de casa estiguessin al dia i amb els recursos suficients, potser menys famílies optarien per passar-se a la concertada. Però per això, per condicionar aules, per digitalitzar pissarres, per tenir edificis de veritat i no cargoleres, calen diners, molts diners, tot i que una administració dita d’esquerres, del nivell que sigui, els hauria de prioritzar.

Sí, és cert, hi ha aules sense recursos i, en canvi, altres classes on es mata l’avorriment jugant al Fortnite amb el portàtil pensat per prendre apunts. Massa desigualtat per a un sistema d’una societat que vol ser igualitària i solidària i que es posa les mans al cap quan té les desoladores notes de l’informe Pisa a les mans.