La meva ciutat, Manresa, canvia, es transforma, com suposo que totes les altres en un món global on el diner trinco- trinco deixa la seva petjada per tot i cadascun dels nostres carrers. Ja ens hi hem acostumat, i no sé si resignat, a un paisatge massa ple de persianes abaixades, i si alguna torna a obrir, és per posar-hi grans cadenes provinents d’altres països del tot impersonals que l’única cosa que ens ofereixen és un lloc, una mica gran, una mica maco, on la gent pugui comprar de manera compulsiva. Ara que ja ve el Nadal (cada vegada li tinc més tírria i mandra), la gent ja surt a buscar els ornaments, les figuretes del pessebre per a una societat descreguda i allunyada del misticisme. Sentirem també, un any més, les cançons nadalenques una darrere l’altra, inexorablement, com un mantra. I els llums, que no faltin els llums, en una ciutat que durant l’any diguem que en va força mancada, justeta de lluminària, però per Nadal es veu que sí que val la pena. En fi, contradiccions del dia a dia.

Però a Manresa no només tanquen comerços i botigues, sinó equipaments de referència, com l’Stroika. Cert, la sala no tanca, ja que tindrà uns nous propietaris, com algunes botigues que tanquen i les obren d’altres, la llei de l’oferta i la demanda, en diuen. Però l’Stroika era alguna cosa més. El seu nom ja indica una intencionalitat concreta: construir. Generar un espai de música, de promoció, de programació, del qual la casa de la música n’era la nineta. Això de l’oci sempre ha estat vist com una cosa secundària, i encara més si aquest és per fer-hi coses tan banals com música per a joves. Difícil que la població, i encara més els nostres governants, entenguin que el binomi música-cultura és indissociable, però per a molts només era un lloc on s’hi feia soroll.

El seu tancament no s’ha produït d’un dia per l’altre. Des de la pandèmia, Stroika ha viscut una agonia com tants i tants altres negocis, malgrat les frases típiques i tòpiques que sentíem en aquella època (darrere d’una gran crisi hi ha una gran oportunitat, quan una porta es tanca se n’obre una altra...) el bla-bla-bla dels nous gurus, de prohoms que s’omplen la boca, i alguns les butxaques amb frases i tòpics. Però el resultat és que un projecte que va néixer amb el suport de les administracions públiques (no exempt de dificultats i de burocràcies), que ha estat reconegut arreu del país, tanca, es perd, desapareix enmig d’un gran silenci. No hi ha hagut ni funeral, ni condols, ni paraules de reconeixement per a un grup de gent que es van fotre la manta al cap i van tirar endavant un somni que es va concretar en un paradís anomenat Manresa.

El somni s’ha acabat i un projecte més d’aquesta ciutat acaba a la paperera, continuem sense aprendre gairebé res i sense tenir capacitat de resposta. Una llàstima que en aquests anys d’agonia de Stroika no s’hagi sabut trobar un encaix, un pla de viabilitat per donar continuïtat a un projecte que, fins a l’arribada de la pandèmia, era sens dubte exitós. Algun dia potser sabrem què ha passat o potser no. Ja se sap que som més una ciutat de vendre projectes nous que no pas de mantenir-los. Pakà, Stroika, pakà.