Avui m’he llevat amb l’anunci que a Manresa hi haurà 200 places més per a persones grans dependents i, certament, és una bona notícia per a les moltes famílies que necessiten solucions davant de processos en molts casos complexes i que afecten la persona de tal manera que perd la capacitat de viure autònomament, lliurement. Pensem en qualsevol malaltia cognitiva, per exemple. Per tant, és cert que calen places, però alhora també cal començar a pensar en un altre model, ja que moltes persones, i més dones que no pas homes, viuen molts i molts anys i amb el cap clar. Però el cos ja no acompanya, la mobilitat es redueix, costa vestir-se i desvestir-se, aixecar-se del llit, pelar una patata o una taronja i sortir al carrer es converteix en una activitat altament perillosa. Però aquest ampli grup de persones hauria de poder viure a casa seva i no pas anar a un lloc que, per molt acollidor que ens el pintin, no és casa seva. Què hi cap, dins d’una habitació? (gairebé sempre compartida, perquè si és individual has de pagar una morterada afegida que ben pocs poden assumir), on queden les fotografies plats i cassoles, estovalles, revistes papers i paperets, la roba, les joies?... Una vida obligada a guardar en una bossa. Us imagineu a qualsevol de vosaltres havent de reduir la vostra vida en una bossa? Certament, la qualitat d’un servei no el fa només les coses que tens o no, i se’ns explicarà per part dels experts que el model residencial està centrat en la persona; un discurs molt bonic que s’explica a tort i a dret, però la realitat, ja se sap, sempre supera la ficció. A les residències manca personal que pugui «atendre i acompanyar les persones en aquesta etapa final de la seva vida». Sí, final. A la residència, majoritàriament, no s’hi va a recuperar-se, sinó que s’hi va a morir. Morir és un mot que en la nostra cultura sembla un sacrilegi dir. No en volem parlar ni saber-ne res, d’això de la mort. Com si la vida no passés i els anys només els fessin els altres.

Doncs la vida passa i terriblement de pressa, massa de pressa, malauradament, i ben aviat, res en 20 o 25 anys, tindrem quantitats ingents de persones (el boom del 68, en diu la demografia). Quants edificis caldrà construir? Cal començar a replantejar el model ara i, per això m’atreveixo a dir que no n’hem de construir més, d’edificis, que el que fan és acabar amagant una realitat cada vegada més present: que envellim, inevitablement, i no sempre amb una bona qualitat de vida. El model vigent es basa cada vegada més en el fet que quan arriba el moment que hom no pot viure a casa, i com que l’oferta pública és minsa, les persones «donen» el seu pis per «compensar» la diferència dels diners que no tenen: doble negoci.

Els recursos han d’augmentar per anar cap un model on les persones puguin viure molt més temps a casa seva. Ens diran de nou els experts que ja és aquest el model a Catalunya. Potser sí que el paper i les lleis ho diuen, però no és la veritat. Només cal veure la inaplicació reiterada i constant de la llei de la dependència. Una llei molt ben intencionada, però molt mal gestionada. Cal que pensem i construïm un model completament diferent per poder viure, envellir i morir de manera digna, feliç i sense solitud. Ni dins d’una capsa.