En moltes empreses del Bages la història comença igual: dos o tres socis que decideixen emprendre plegats. De vegades són germans, altres cops amics de tota la vida o antics companys de feina que comparteixen una idea i la voluntat de tirar-la endavant.

Aquesta confiança inicial acostuma a ser el motor que fa possible el projecte. Però amb els anys també pot convertir-se en una de les seves principals fragilitats.

Hi ha una situació que es repeteix molt més del que sembla en el teixit empresarial: arriba un moment en què un soci vol marxar de l’empresa. Pot ser per cansament, per discrepàncies sobre el futur del negoci, per una nova oportunitat professional o, simplement, perquè les prioritats personals han canviat.

I aleshores apareix una pregunta que sembla senzilla, però que jurídicament és molt més complexa del que sovint s’imagina: pot un soci marxar quan vulgui?

En moltes pimes la resposta no és tan clara.

Quan una societat no ha previst com s’ha de gestionar la sortida d’un soci, el procés pot convertir-se en un problema llarg i desgastant. S’obre un debat que rarament s’havia plantejat abans: com es valora la participació del soci que vol marxar? Qui la compra? La pot adquirir la mateixa empresa? Estan obligats els altres socis a fer-ho?

Són preguntes que no solen aparèixer mentre el negoci funciona i la relació personal és bona. Però emergeixen amb força quan la relació entre socis ja està tensionada, i és aleshores quan la falta de previsió jurídica es fa més evident.

En territoris com el Bages, on moltes empreses han crescut amb una gestió basada sobretot en la confiança personal, aquesta situació és més habitual del que podria semblar. Empreses que han funcionat durant anys amb total normalitat poden entrar sobtadament en una fase d’incertesa simplement perquè ningú havia previst jurídicament el moment de la separació.

El dret mercantil ofereix diverses eines per evitar aquest escenari: pactes de socis, clàusules de compra preferent, sistemes objectius de valoració de participacions o mecanismes que permeten una sortida ordenada. Instruments pensats precisament per evitar que una discrepància personal acabi afectant la continuïtat de l’empresa.

El problema és que moltes pimes només es plantegen aquestes eines quan el conflicte ja és damunt la taula.

Pot semblar contradictori, però una de les millors maneres de protegir una empresa és parlar de com pot acabar el projecte quan encara tot funciona. Regular la sortida d’un soci no és desconfiar del projecte empresarial.

És, senzillament, protegir-lo perquè pugui continuar. Perquè quan un soci vol marxar i ningú sap com fer-ho, el problema deixa de ser només jurídic i passa a convertir-se en un risc empresarial i, en massa ocasions, una pèrdua personal irrecuperable.

© Regió7