Algun dia ens farem mal i llavors tots ho lamentarem. Prendrem mal per diversos motius, situacions i circumstàncies, i ens continuarem donant la culpa els uns als altres. Per exemple. Acabarem prenent mal si el PP i els ultres de Vox -que formen un pack indivisible que no s’entén un sense l’altre com demostren els seus pactes de govern- continua organitzant manifestacions contra la llei d’amnistia i, de retruc, intentant deslegitimar el govern central. Hi ha qui s’acabarà creient que els catalans i en aquest cas també el govern central, som pitjors que els dimonis dels Pastorets i com a algú se li acudeixi que ha d’interpretar fins a les darreres conseqüències el paper d’arcàngel Sant Miquel, tot s’embolicarà base de bé i ni el Lluquet ni el Rovelló ens faran gràcia. De fet, que tot s’emboliqués és el que voldrien alguns. Els extrems d’un cantó i de l’altre. No sé quina dèria té el PP i companyia amb els catalans que fem el que fem -sobretot si parlem català, no pensem com ells i tenim criteri propi- els hi fem certa mania. Perquè ja em direu si a Extremadura, Cantàbria o a la ciutat de Sevilla, posem per cas, no tenen cap altre problema que han de sortir al carrer a manifestar-se contra l’amnistia. El dia que també surtin al carrer per reclamar una millor sanitat pública, feina i sous dignes per tothom, i un accés més fàcil a un habitatge, callaré.

Més mals que ens venen. La sequera. Fins que no ens tallin unes hores al dia l’aigua que surt per l’aixeta, cosa que espero que no passi, no prendrem prou consciència que sovint gastem el que no tenim, que en aquest cas és pluja. Un amic em deia que el dia que arribin factures de l’aigua domèstica de 200, 300, 400 o 500 euros com les del gas, ja afluixarem. Amb la premergència es passa de 230 a 210 litres habitant/dia. A Manresa s’utilitzen uns 115 litres dia/habitant d’ús domès

tic. Però a poblacions com Begur, Pals, Sitges o Matadepera -on hi ha pasta, vaja- els hi rebufa i sembla que els hi surti aigua per les orelles. Sap greu, però em tocaria els nassos que m’haguessin de tallar l’aigua mentre altres omplen les piscines del jardí de casa. Perquè va d’això.

Finalment. Algun dia prendrem mal amb els coi de patinets. Per la carretera del Pont de Vilomara de Manresa, de sentit pujada per als vehicles, cada dia en veig un munt que o bé baixen per la calçada o bé per la vorera. Un dia vaig insultar fort els que van estar a punt d’atropellar-me mentre jo caminava tranquil·lament. No va fer efecte. Bé, quan dic fort vull dir que l’insult va ser gruixut, no que cridés. Eren dos sobre el patí.