Des d’ahir a la tarda i fins Reis, Manresa i la majoria de ciutats han guanyat claror en alguns carrers gràcies a l’enllumenat nadalenc, que pot agradar o no, i que segur que els seus detractors tenen arguments en contra de sobres per fer-los avorrir, però que en una ciutat, en aquest cas, com Manresa, que no brilla per la il·luminació dels seus vials quan es fa fosc, és d’agrair. Enguany, a més a més, l’Ajuntament ha fet un pas endavant i ha destinat una partida molt més important del que era habitual a completar i relligar la il·luminació que posen els botiguers. Amb l’augment de la inversió del consistori, es guanya il·luminació en alguns punts patrimonials que no en tenien i, a més a més, es fa de la mà d’una empresa referent al sector que, en teoria, ha de posar la capital del Bages a primera divisió. Si agrada el resultat, bingo. Si no agrada, al marge de les crítiques que s’endurà el consistori, com a mínim, tot plegat té una data de caducitat. Al cap d’unes quantes setmanes es desmuntaran les figures i tal dia farà un any. No passa el mateix amb les escultures de carrer. A Manresa n’hi ha unes quantes que caldria anar repensant o retirar directament, o bé perquè estan molt malmeses o perquè, ja en el seu dia, eren lletges i ho continuen sent, o també perquè han quedat desfasades en el temps. En aquest cas en concret no passa com amb els llums de Nadal. No és transitori, el ciutadà hi ha de conviure dia sí dia també. Hi ha una frase d’aquelles que es repeteixen de tant en tant que diu que, si no és per millorar, val més deixar les coses com estan. Sovint, el carrer es converteix en una mena de calaix de sastre on abocar les dèries de cadascun. Hi ha els que s’autodenominen amb tota la barra del món grafiters que es diverteixen fent guixades infumables. Hi ha els que, amb el poder que els atorga treballar en un lloc on no tenen competència, decideixen reblar el clau a base d’exhibir el seu egocentrisme creatiu a la via pública. Hi ha els que criden que «els carrers seran sempre nostres». S’entén el sentit, però, d’entrada, els carrers no són ni haurien de ser de ningú, només d’aquell que els trepitja i que els respecta pensant en l’altri. En aquest apartat no hi entrarien els que van amb un gos i li deixen fer el riu en una façana i ni s’immuten, ni els que van amb patinet elèctric contra direcció amb totes les penques. Ni els que tiren més brossa a fora que a dins dels contenidors. Ni... La llista és llarguíssima. Davant d’escultures d’estètica més que dubtosa, d’arquitectes i urbanistes megalòmans i d’especímens insolidaris, què voleu que us digui: Visca els llums de Nadal!