El Baxi Manresa ha estat triple notícia aquesta setmana. Per la presentació d’un llibre que recull la crònica de la gesta més important de la seva història, i una de les més rellevants de l’esport europeu, el campionat de Lliga de fa un quart de segle, pel qual el club ha esdevingut ja una llegenda del bàsquet continental. Ho ha estat per la seva impactant victòria a la pista del Barça, i també per la dada, publicada per aquest diari, segons la qual els seguidors blanc-i-vermells omplen el 90% de l’aforament del Nou Congost en els seus partits, un percentatge superior a la mitjana en la categoria reina del bàsquet estatal.

No calia aquesta acumulació de notícies per recordar a Manresa la importància del seu club esportiu estendard, però l’actualitat imposa els seus arguments. El Bàsquet Manresa ha aconseguit repetir el «miracle» any rere any de mantenir-se en l’elit o de recuperar-ne l’estela en poc temps en les ocasions en què s’ha vist abocat a un descens de categoria. Això ja ho saben. La ciutat en conjunt també, encara que hagi hagut de construir la seva solidesa justament en un «miracle». No és una definició gratuïta: és una descripció abundantment recolzada pels que n’han conegut els entrellats al llarg de la història del club, que destaquen aquest punt gairebé intangible sense el qual no s’explica l’evolució de l’entitat. La permanència en el temps requereix ser entesa com una suma de les parts, molt superior al pes dels protagonistes individuals. Hi ha una llarga llista de molt significants grans de sorra que han fet possible aquesta història que en la ciutat de la llum a alguns no els faria mandra de considerar també «sobrenatural».

Manresa ha gaudit del prestigi del bàsquet (fonamentat, també, en una llarga llista de projectes més enllà del club del Congost que han sumat èxit), encara que passejant per la ciutat aquest esport pugui ser perfectament ignorable. S’ha insistit sovint en la manca d’espais per a la pràctica del bàsquet a l’aire lliure en la ciutat del «miracle», però no hi ha hagut l’impuls necessari (ni públic ni privat) per dotar de caràcter bàsquet una ciutat que, de vegades, sembla viure el seu principal èxit social com un accident o, pitjor encara, com una redundància. La trajectòria del Bàsquet Manresa compensa en part la llarga llista de doloroses pèrdues experimentades per la ciutat, com si tot el seu potencial, al capdavall, es concentrés en un llançament a cistella. Hi ha ciutats que es vendrien l’ànima al diable per una història així. Que duri.