APedro Sánchez els independentismes ja l’han fet president, i la dreta, la ultradreta i l’extrema ultradreta continuen marranejant pel centre de Madrid. Han obert les portes del terrari i se n’ha escapat la fauna. El pack juràssic de la política espanyola. És l’aparador en el qual Vox s’hi sent més a gust, i on el PP també sembla estar-hi com a casa. Aquesta és la imatge que els populars de Núñez Feijóo emparen projectar d’Espanya a l’Europa a la qual apel·len: àligues franquistes i salutacions hitlerianes.

Alguna cosa s’ha trencat més enllà del centre polític. La irrupció global de l’extrema dreta com una alternativa, de nou, de poder davant la falta de respostes institucionals a les crisis encadenades del segle ha tret dels seus sepulcres no només el cadàver de Franco (una metàfora, al capdavall, per als més sensibles), sinó també tota la corrua d’especímens que fins ara becainajaven als marges de tot focus polític. L’onada que recorre Europa (i més enllà) és avui la del neofeixisme, i Espanya, que durant tant de temps va semblar còmoda en una excepció ibèrica guanyada a pols després de tants anys de dictadura, ha caigut en la mateixa marea negra. A les institucions legislatives, de moment, la seva presència no posa en perill el sempre fràgil equilibri de poders, tot i que les seves rèmores mantinguin un alè persistent en la resta d’estructures de l’Estat.

La imatge d’aquests dies a Madrid tindria el seu punt pintoresc i garantiria un alt percentatge d’èxit als creadors de mems si no fos perquè l’acompanya aquest halo de tenebra, aquesta invitació a la violència. Les manifestacions ultres, que el PP no només no condemna sinó que ovaciona amb la seva complicitat, no són només demostracions de ràbia, frustració i ira, amb les quals s’han omplert legítimament carrers i places en totes les democràcies del planeta: apunten amb eslògans carregats de pólvora a noms i cognoms, a partits i col·lectius sencers i hi ha certa impunitat general a l’aire d’aquest novembre peninsular estranyament calent.

Ningú ha gosat encara assaltar edificis i institucions, potser perquè falta quòrum, perquè no hi ha tants ous com asseguren tenir al cistell. Però no és l’excés de massa muscular el que faria por de debò, sinó de massa encefàlica. De capacitat d’organitzar la dissidència democràtica i de convertir-la en una solució inevitable. Temps al temps, potser. De moment, borden, però no mosseguen.