He comprat un paraigua nou de mànec per a un aniversari com qui regala una promesa de futur o una peça útil en desús. Un món sense pluja és un món que no sap on emmirallar-se. Li falten bassals que trepitjar, aigua enclotada per esquitxar pantalons, per filtrar-se per la sola de la sabata mig desenganxada de tants passos fets i deixar-te xops els mitjons i la punta dels dits, i provocar-te ganes de despullar-te. Bassals que són llits elàstics, que reflecteixen llums vermelloses que no sé d’on venen però que sempre són allà dins com una porta màgica que et condueix a un altre lloc, de vegades nou, de vegades antic. L’aigua ho cura tot. L’aigua salada del mar, el vas d’aigua de l’aixeta, la font de la plaça, l’aigua calenta de la dutxa que s’endú pel desguàs el dia, l’escuma i els cabells caiguts, l’aigua glaçada que modela els còdols del riu, la que s’escola per les clavegueres, la suor després d’una febrada, les llàgrimes enmig de la foscor. També fa por quan diluvia, esgarrapa el paisatge, tot es torna marró i t’amenaça amb deixar-te sola i sense res. Pluja que alimenta la natura i, a través d’ella, ho rega tot. Molts arbres ja han florit en terra de secà que és més seca, enguany, encara.

Hi ha sequera a la ciutat de la llum i l’aigua. Aprofito que no plou –fet que hauria de ser excepcional i que ha esdevingut habitual– i vaig a comprar un fluorescent nou per a la cuina sense saber-ne la mida ni la potència. Em queixo en veu alta que no sé quin agafar mentre miro les referències i m’enlluerno intentant esbrinar la diferència entre la llum blanca i la freda. Una dependenta que està enfilada d’alt de l’escala m’explica els tipus de llums que hi ha a l’expositor i, sense demanar-li consell, em recomana un que està d’oferta. Potser a algú li molestaria aquesta intromissió, jo l’agraeixo. Ella el té a la seva cuina, que és enorme, «com d’aquí fins allà», em diu. Jo miro cap a on assenyala però només veig prestatges i li dic que sí, que me’n faig pagues, i m’imagino que soc en una cuina neta, plena d’armaris perfectament ordenats amb caixes i estris ideals per tenir ben posades tapes i paelles. La noia continua fent-me l’article. Diu que amb un únic llum n’hi ha prou per il·luminar una estança gran, que les cuines fosques no li agraden, que has de veure bé què talles. Havia entrat per buscar un florescent i surto amb una làmpada de sostre i amb el desig de tenir una cuina tan gran com la seva en una altra vida. I si, de moment, no plou aigua, que ploguin idees. Idees bones, idees dolces, idees extravagants. Que algú encengui la bombeta per veure-hi més enllà.