Són dies de desitjos i sense desig els dies són canelons sense farciment. Perquè les coses passin les hem de desitjar, primer, i disposar-nos a lluitar-les, després. I per això, abans d’anhelar-ho tot, vull fer l’epíleg del 2023 amb una tria de les reflexions que escric cada setmana en aquesta secció. És la manera que tinc d’endreçar un temps, que pot ser moltes coses, però inevitablement irrepetible.

«El sol no pot escalfar amb la mateixa intensitat amb un cos menys sobre la terra». «El primer dia sense pare. Si algú havia de marxar havies de ser tu, però jo t’hauria volgut tenir dos-cents anys més amb mi. El teu temps allargava el meu, la teva existència allargava la meva, com més lluny fos el teu final, més lluny era el meu». «I amb impotència admeto que no puc col·leccionar els llocs on he estat feliç. I per això sempre que surto de casa seva miro la mateixa finestra del primer pis. Espero uns segons que aixequi la persiana del quarto i retiri la cortina. Apareix la seva silueta i em saluda amb la mà. No diu adeu sinó torna aviat».

«L’amistat veritable és poesia, neix del més profund, del gest més simple i dona sentit a gairebé tot. Afegeix bellesa a un plat d’escudella, al gest de tancar la porta del garatge amb clau. És capaç d’eternitzar el petit recorregut que segueix el glaçó abans de caure al vas i d’elevar el mer acte de tallar una ceba a la sorpresa de veure-hi un misteri nou en cada capa. I m’agradaria escriure-ho tot perquè tot passa de pressa. I si vius i escrius, vius dues vegades. I si fas amics, en vius tres». «Jo només volia córrer sota la pluja per tornar ben xopa, descalçar-me, treure’m la roba i escórrer-la a la cuina, eixugar-me amb una tovallola i deixar que la nit ho calmés tot i ficar-me en un llit càlid, sense fred ni calor, i adormir-me sense despertador».

«Conec dones meravelloses que fan coses meravelloses i no s’ho creuen. Treballen, lluiten, emprenen, s’equivoquen, arrisquen, es desmunten, es recomponen, es transformen». «I en aquest món que simula que és meu però que no sempre me’l sento propi, passen totes les coses possibles. I tan gran que és i tan estret i absurd que es torna de vegades». «Canviar l’any no és res, però de vegades provoca vertigen. Depèn del que no ha passat i que tant desitjàvem, i del que ha passat i que no volíem. És un precipici al teu davant: núvols atapeïts i enfadats, vent fred i roques enormes i quietes. Un nou tram del camí per recórrer. Com el tren de la bruixa de la fira: entra al túnel, se senten xiscles, i torna a sortir per l’altra banda. Algú roba l’escombra, algú guanya temps i repeteix viatge».