Boira Xavier Serrano

Comença el desembre com quan és estiu i els camps s’esquerden per falta d’aigua. «Ha passat molt de pressa, l’any, mama», em diu el meu fill petit mentre caminem pels carrers envoltats de foscor i boira com si ben bé avancéssim cap al final d’alguna cosa. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous, i arriba el divendres i comença el cap de setmana, i de la mateixa manera que comença cau la tarda del diumenge i s’acaba. Encara ens queda un tram d’any, però el servei de música digital més popular ja em fa la llista dels artistes que he escoltat el 2023. El meu rècord: 417 minuts de cançons en un dia. Els meus gèneres preferits: el rock i el heavy- metal. Em convida a escoltar la salutació d’un dels músics que considera que més m’agraden, però s’equivoca del tot. I em satisfà comprovar que, ara que les xarxes ho saben tot de nosaltres, he fet la guitza a l’algoritme, i el resum de l’any no és el meu, sinó el del meu fill, que ha usurpat la meva identitat.

No recordava la sensació de la humitat suspesa a l’aire, ni el fred al cos. M’havia acostumat a la bonança climàtica i l’hivern m’ha agafat desprevinguda, amb el pas canviat. De sobte m’he hagut d’acotxar amb la manta i m’ha vingut al cap el mateix pensament –els éssers vius som més feliços a l’estiu–, i la cançó del grup Palance dedicada a la boira, «boira que arriba des de la mar amb la salabror de llevant. Boira que omple les valls i els camps, que amortalla oms i xiprers. Que fa de l’aire un espai opac, la melangia d’hivern». La melangia sempre és freda i difumina els entorns de la realitat, fa enyorar el que encara tens, fa recordar tot el que se n’ha anat camuflat entre minuts, hores, dies estranys i nits massa llargues. Potser per això maleeixes els llocs imantats on tornes una vegada i una altra buscant el que no trobes, i que no són les pedres –que són les mateixes, més fosques i desgastades–, ni els arbres –més alts i més ben arrelats–, sinó els moments precisos per retrobar-te amb tu –com eres– i els altres –com eren. Ah, i hi havia música de fons, encara pots sentir-la, i veus i xiscles barrejats amb el vent, els ocells i el paisatge.

Els anys corren més que els dies, som en una cursa llarguíssima feta d’esprints. I al meu fill li agrada enfilar-se ben amunt, i quan el veig a dalt de tot, segur i confiat, soc afortunada perquè arribarà més enllà i més lluny del que jo havia imaginat mai. Faig nusos, lligo cordes aspres, fixo les subjeccions a la muntanya perquè les trobi si algun dia li fan falta. Els meus braços no són ni prou llargs, ni prou segurs, ni sobreviuran a tant de temps entre sols i boires.