Parlar de monsieur Magre és sucar la magdalena proustiana. Suquem-la, doncs. Deia que les inquietuds culturals de Jaume Magre Servet per Lleida a la darreria dels anys 60 i l’inici dels 70 es concretaven en l’obertura de l’Escola Espiga i la Petite Galerie, institucions que actuaven d’esquena a la galeria, es a dir, a la contra de la dictadura franquista. A partir de 1979 el seu tarannà canvia. Amb el primer ajuntament democràtic monsieur le professeur Magre esdevé animal polític comme il faut. En entrar a la Paeria, les actuacions d’aquest impulsor d’iniciatives culturals seran, ara, de cara a la galeria. Però igualment innovadores…

Deixant de banda la cultura de resistència, des de la regidoria de Cultura de la Paeria afavoreix l’Aula Municipal de Teatre i l’Escola Municipal de Belles Arts, que reblen el canvi de la fisonomia cultural de Lleida. No són només centres docents, sinó que eren (ho són encara?) part activa de la vida cultural ciutadana. La meva relació amb aquests centres, i indirectament amb Magre, va ser molt estreta durant els primers anys. De vegades, darrera els focus (companya de Marcel·lí Borrell, director de l’Aula Municipal de Teatre des de la seva fundació, i durant 20 anys). D’altres, participant-t’hi activament tot impartint cursos de lectura de la imatge a l’Escola de Belles Arts, o d’història de l’art a l’Aula de Teatre…

A més de la instauració d’aquests centres, Jaume Magre és determinant a l’hora d’engegar els Premis d’Assaig Josep Vallverdú l’any 1984. Premis que segueixo amb intensitat en les primeres convocatòries, glamouroses i tres jolies, per iniciativa d’en Magre que encomana a les Escoles Municipals la posada en escena dels actes que acompanyen els Sopars de Concessió. Darrerament, crec que els premis han perdut charme. Però Magre ja no hi és. De ser-hi, s’hauria exiliat per segona vegada a França. O com el seu estimat Magritte, s’hauria fet el belga, posant distanciament irònic a tant de provincianisme cultural o políticament correcuita en que han derivat els Vallverdú i bona part de les activitats culturals…

Acabo matisant allò que actuava de cara a la galeria. Tot govern democràtic té un discurs que es projecta a través de polítiques engrescadores. En el cas d’en Magre adreçades a construir, a través de les arts, una memòria cultural activa de la ciutat. Tan integradora com crítica. Au revoir, monsieur le politique!