L'octubre passat el Consell Valencià de la Joventut va fer públic un informe on analitzava les dificultats que les franges més joves de la població tenen per accedir a l'habitatge. Segons aquest organisme, un jove valencià sense parella que vulga independitzar-se ha de destinar el 70,4% del seu sou a pagar un lloguer. És a dir dos terços del seu salari. La xifra ens informa de dues coses: a) que els preus dels lloguers no deixen d'escalar (un 15,3% d'increment interanual); i b) que els sous mitjans dels menors de trenta anys són baixos.
La situació és especialment greu en els municipis turístics, on la demanda local competeix amb la demanda del visitant, sempre disposat a pagar uns preus que el nadiu no es pot permetre. Ho saben bé, per exemple, els qui habiten a la Marina i experimenten, amb impotència, la progressiva usurpació del paisatge i també dels seus nuclis urbans. Ho saben bé, també, els qui viuen a ciutats com València, convertida en un dels destins preferits dels viatgers europeus.
La seua 'barcelonització' és imparable. El seu aeroport va aplegar l'any passat als 9,9 milions de passatges, una fita que, segons les previsions d'AENA no s'hauria d'haver produït fins a 2026. L'efecte rebot de la pandèmia ha estat, tanmateix, brutal. Per això la Generalitat Valenciana ha convertit l'ampliació de l'aeroport de Manises en un dels cavalls de batalla davant el govern de Pedro Sánchez (atenció a la gent d'Alacant: allà els plans passen per reclamar una nova pista).
La infraestructura té capacitat per 10,5 milions de passatgers, així que ja fa setmanes que el president de la Generalitat pregona la urgència d'escometre l'ampliació. Per acabar de carregar-se d'arguments, aquesta setmana va presentar un estudi realitzat per la Cambra de Comerç de València que (oh, sorpresa!) dibuixa un panorama enlluernador per a l'economia de la ciutat i el seu entorn amb un aeroport ampliat.
Segons les previsions de creixement més realistes, l'any 2030, 17,3 milions de persones utilitzaran l'aeròdrom. 21,3 milions en els escenaris més optimistes. Siga com siga, quasi el doble del flux actual. Si bé els aeroports poden servir a molts propòsits, segons reconeix la Cambra de Comerç, el 50% dels seus usuaris ho fan amb finalitats turístiques.
En la presentació (en una sala de gom a gom), no van faltar les xifres que dibuixen un futur econòmic de llums de neó gràcies a l'increment de capacitat de l'aeroport: 13.400 llocs de feina directes cada any i un impacte sobre la renda de 933 milions d'euros per cada any fins 2030. Poca broma.
Tanmateix, no deixa de ser cridanera la lleugeresa amb què els informes oficials ignoren les externalitats negatives del projecte. A aquestes altures de la pel·lícula s'han ben certificat els impactes negatius que l'increment del turisme té sobre l'entramat urbà i qui l'habita. No som pioners en això. Els ho poden preguntar als habitants de Milà, Salzburg, Amsterdam i, per descomptat, Venècia (si és que, en el cas venecià, poden trobar un oriünd). Això per no parlar dels qui tenim més pròxims, és a dir, catalans i balears.
El problema de l'accés a l'habitatge a la ciutat és, òbviament, multifactorial, però seria ingenu ignorar l'enorme impacte que té l'efecte en la conversió d'habitatges de lloguer convencional en habitatges de lloguer vacacional. També els efectes que sobre l'estructura econòmica té l'especialització en aquesta activitat econòmica. Ho reconeix el propi informe de la Cambra de Comerç. Quatre serien els sectors on es crearien el gruix dels llocs de treball: hotels, restauració, comerç al detall i activitats recreatives. És a dir, feines de baix valor afegit i, per tant, de baix salari. Feines, en conseqüència, que difícilment permeten dur una vida plena i digna.
No cal dir, d'altra banda, que no deixa de ser cridaner que també l'Ajuntament de València abrace amb entusiasme la idea d'ampliar l'aeroport. Més que res perquè el transport aeri és el mitjà de transport més contaminant i, a hores d'ara, la tecnologia no ha avançat prou per albirar avions propulsats per energies sostenibles. I, clar, això no sembla que siga molt congruent amb la declaració de Capital Verda Europea que ostenta ara mateix la ciutat.
Qüestions mediambientals a banda, faríem bé, abans de llançar-nos definitivament a ser una de les ciutats predilectes en el circuit dels vols de low-cost, preguntar-nos per quin és el model de ciutat i l'estructura econòmica que volem. Pot semblar una qüestió molt etèria, però no ho és, en absolut. I si no, que els ho pregunten als milers de veïns de les Illes Canàries que el cap de setmana passada van inundar els carrers per dir que ja ho tenen bé de ser el balneari d'Europa.
El mirall canari arriba en avió
28
1
29.04.2024
L'octubre passat el Consell Valencià de la Joventut va fer públic un informe on analitzava les dificultats que les franges més joves de la població tenen per accedir a l'habitatge. Segons aquest organisme, un jove valencià sense parella que vulga independitzar-se ha de destinar el 70,4% del seu sou a pagar un lloguer. És a dir dos terços del seu salari. La xifra ens informa de dues coses: a) que els preus dels lloguers no deixen d'escalar (un 15,3% d'increment interanual); i b) que els sous mitjans dels menors de trenta anys són baixos.
La situació és especialment greu en els municipis turístics, on la demanda local competeix amb la demanda del visitant, sempre disposat a pagar uns preus que el nadiu no es pot permetre. Ho saben bé, per exemple, els qui habiten a la Marina i experimenten, amb impotència, la progressiva usurpació del paisatge i també dels seus nuclis urbans. Ho saben bé, també, els qui viuen a ciutats com València, convertida en un dels destins preferits dels viatgers europeus.
La seua 'barcelonització' és imparable. El seu aeroport va aplegar l'any passat als 9,9 milions de passatges, una fita que, segons les previsions d'AENA no s'hauria........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Rachel Marsden
Donald Low
Bradley Blankenship
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
