Quan veiem la imatge d’un centenar de persones resant un rosari a la plaça de Sant Jaume de Barcelona pregant per la unitat d’Espanya, al crit de “¡Viva Cristo Rey!, molts tenim la sensació d’un retorn al passat, d’una estampa anacrònica, arnada. Tant del passat que molts ens pensàvem que ja mai no la veuríem, que estava arxivada a la paperera de la història. Per tant, la temptació és prendre-s’ho com una anècdota pintoresca. Però potser no ho és del tot.

Una conquesta bàsica de la Il·lustració, de la modernitat occidental, és haver distingit entre pecat i delicte. El pecat és una vulneració d’una certa llei religiosa. El delicte és una vulneració de la llei civil. Quan no es fa aquesta distinció, es persegueix el que una religió considera pecat (la blasfèmia, l’apostasia, l’heretgia, però també el divorci, l’anticoncepció, l’homosexualitat o l’adulteri) com si fos un delicte. La Inquisició era una policia religiosa que perseguia la dissidència religiosa i la lliurava al braç secular. La llei religiosa era la llei de l’estat. En nom seu es podia perseguir l’infidel. En nom de la veritat religiosa es podia empresonar Galileu perquè deia que la terra gira al voltant del sol. La religió era l’origen del poder polític. L’Església i l’estat es confonien. I de la distinció entre l’estat i l’Església en sortiran entre altres coses, la democràcia i la ciència modernes.

Certament, la lluita per distingir entre pecat i delicte, també a Occident, ha estat llarga i sagnant. En alguns llocs la distinció és recent. A les monedes de no fa gaire deia “Francisco Franco, Caudillo de España, por la gracia de Dios”. I el fet que les fronteres religioses i les polítiques coincidissin prou en la societat espanyola dels anys trenta és una de les causes de la gran tragèdia humana de la Guerra Civil, que va començar amb un cop d’estat que es proclamava a la vegada “Movimiento Nacional” i “Cruzada de Liberación”.

Però resulta que, avui dia, alguns dels nostàlgics aquí de la confusió entre pecat i delicte, entre Església i estat, tenen motius per pensar que la conquesta il·lustrada de la seva separació no és ni universal ni irreversible. I veuen amb esperança, admiració i fins i tot enveja, que en el món d’avui hi ha en alguns llocs policies religioses que castiguen sagnantment des de l’estat la dissidència religiosa. A l’Iran, posem per cas. I que hi ha moviments repartits pel món que tenen per programa polític imposar una llei religiosa com a llei civil i en nom seu combatre i destruir l’infidel. Amb aquesta idea aconsegueixen amplíssimes adhesions populars i tenen un paper molt rellevant en la geopolítica del present. I sovint reben la comprensió i fins i tot la simpatia d’alguns que es proclamen fills de la Il·lustració.

No és una hipòtesi absurda pensar que els totalitarismes emergents del segle XXI tenen i tindran un fonament o una excusa religiosa, sovint barrejats —allò del “Movimiento” i la “Cruzada”— amb un component nacional. Llavors, l’estampa d’un centenar de persones proclamant rei a Jesucrist i resant el rosari per la unitat d’Espanya, ja no seria una anècdota pintoresca sinó un símptoma menor però inquietant. Per als optimistes, un residu del passat. Per als realistes, una dada rellevant del present. Per als pessimistes, una premonició del futur.