Sempre s’ha dit que quan algú dorm amb un llençol massa petit acaba tenint un problema: si es tapa al nas li queden destapats els peus i si opta per cobrir-se els peus li queden descobertes les espatlles. Com més llarg sigui el cos, com més distància hi hagi del cap a la punta del peu, més parts en quedaran destapades. I si el llençol a més de ser curt és també estret, a més et poden quedar destapats els costats i agafar fred a la ronyonada...

Després de cada eleccions el cos del mapa polític espanyol intenta cobrir tot el que pot amb el llençol sempre petit d’una majoria parlamentària. El mapa és tant allargassat, hi ha tanta distància entre les puntes, que és difícil construir el llençol gran d’uns consensos amplis,. I a més a més és un cos que té dos eixos perpendiculars, l’eix dreta/esquerra i l’eix nacional entre l’uniformisme i la diversitat nacional. Necessita per tant un llençol ample i llarg a la vegada. Partits pròxims en l‘eix dreta-esquerra estan a anys llum en la concepció nacional i partits que comparteixen posició nacional, llunyans en el dreta-esquerra. Per això, les majories i els consensos, curts i estrets a la vegada, deixen sempre molt cos a la intempèrie.

Després de les ultimes eleccions, la dreta i l‘extrema dreta espanyola (i fins i tot l‘europea!) acusen a Pedro Sánchez d’haver tibat el petit llençol cap a les puntes: en direcció –sense arribar-hi del tot- cap a la punta esquerra i la independentista. Això deixa a la intempèrie tota la dreta i tot el nacionalisme espanyol uniformista. Però és que després de les municipals, el PP va estirar un llençol igualment petit cap a les puntes contràries, tapant-les fins a l’extrem. Una estrebada del llençol destinada a tapar el fred de peus de l’extrema dreta espanyola, social i nacional.

La dreta acusa a Sánchez de fer el mateix que ja havia fet ella: tibar el llençol cap a l’extrem. Però són dues operacions simètriques? Hem estat parlant com si Espanya tingués un únic mapa electoral, modulat segons els territoris, però amb una definició constant del centre i els extrems. Però Catalunya i Euskadi, sobretot, tenen mapes polítics del tot diferents. I l’independentisme, que en el mapa espanyol es considera extremista, a aquestes dues nacions ocupa –sense monopolitzar-lo- un espai central. I en canvi, el PP no hi ocupa el centre, sinó que està molt a prop d’un extrem.

Espanya, com a confluència de mapes polítics diferents, ha de decidir què vol tapar amb el llençol dels consensos mínims. Els peus de l‘extrema dreta ja estan prou calentons i tenir-los confortablement tapats és impossible sense trencar els valors de la democràcia. Mentre que el risc per Espanya de deixar a la intempèrie i sense resposta la consciència nacional basca i catalana –com a mínim- és immens, en termes d’inestabilitat i de viabilitat del projecte democràtic. El consell natural a Espanya seria que ha de fer el seu llençol més gran, perquè pugui cobrir també les aspiracions nacionals dels territoris que les tenen. Incorporar més espectre polític espanyol al consens sobre que aquí hi ha el principal problema polític d’Espanya i que no el poden solucionar jutges i policies. Però això, que seria raonable, avui és impossible. I si el llençol continua sent petit, cadascú intentarà tibar-lo per tapar els llocs més sensibles al fred. Per uns, l’extrema dreta. Per altres, l’acceptació de la diversitat.