El resultat de les eleccions basques ha estat una excel.lent notícia per a Pedro Sánchez. Consolida la combinació dels seus pactes en el Congrés dels Diputats amb el PNB i Bildu. I més important, situa el pla pactat entre el PSOE i els nacionalistes catalans i bascos en la seva recta final, a l’espera del que passi a les urnes del Principat i, el juny, a les europees.

L’acord consisteix en definir una nova forma de relació entre Catalunya-País Basc i Espanya. Abans del desastre autonòmic que fou la generalització de l’autogovern per a totes les regions, tant si el demanaven com si no, la immensa majoria de les forces polítiques democràtiques -just després de la mort del dictador Francisco Franco, a llarg de tot l’any 1976 i fins a les eleccions del 15 de juny de 1977- reclamaven un estatus diferenciat per als dos territoris.

Però per diverses raons -por als militars, desconfiança de la dreta, nacionalisme espanyol, incapacitat analítica de les elits madrilenyes...- es va optar finalment per l’aberrant generalització autonòmica, la qual, cal recordar -tal i com reconegué en un article Miguel Herrero de Minón, publicat en el Diario de Mallorcael 17 de gener de 1976- tenia per objecte aigualir les reivindicacions nacionalistes de bascos i catalans.

El sistema ha fracassat i aquells contra els quals es va fer, ara podrien assolir, gràcies a Sánchez, una nova Espanya. L’Espanya diferida, perquè hauria d’haver estat la que definís la Constitució i per les raons dites no ho va fer.

Aquesta nova Espanya suposarà -si és que neix finalment- un pacte polític a través del qual Catalunya i País Basc tendran un autogovern diferenciat de la resta no només -que també- pels seus altíssims sostres competencials sinó, sobretot, per la respectiva definició política substancial -reconeguts com a agents nacionals, d’alguna manera- i per elements simbòlics que recordaran a característiques d’estat.

Si és possible que qualli el pacte polític serà perquè Sánchez és un president únic, totalment diferent a qualsevol dels seus antecessors. Gràcies a que no té escrúpols, ètica, principis ni cap llastre orgànic ni polític i que només el preocupa mantenir-se en el càrrec, li és exactament igual fer una política antinacionalista que fer un pacte d’aquesta importància. Depèn de les seves necessitats, exclusivament. I ara necessita estar de bones amb les sobiranistes.

No hi haurà plurinacionalitat ni confederació jurídicament establerta -perquè la Constitució no ho permet i, com és obvi, no es reformarà- però la pràctica política de relació entre el centre i els dos territoris serà semblant a si existís una nova definició estructural d’aquest estil. Que és el que s’hauria d’haver aprovat fa quasi mig segle.

Respecte a la possibilitat que en el futur el PP pugui desfer aquest pacte, tot pot ser en teoria, per suposat. I segurament dependrà de la influència que tengui Vox. Però no s’ha d’oblidar que els gran avanços contra els quals la dreta en va fer campanya i digué que els derogaria quan governàs -autonomia política, divorci, avortament, matrimoni igualitari...- llavors mai els ha tornat enrere.