Pedro Sánchez ha entès perfectament els tempos de la nova política. No és la primera vegada que ho demostra, ni la primera vegada que evidencia el seu domini de la política emocional i la seua capacitat d’aglutinar solidaritat davant un adversari hostil i sovint fins i tot trampós.
Aquesta última és, possiblement, una de les seues grans virtuts. Hi va haver una època en què PP i PSOE eren percebuts pràcticament com una mateixa cosa davant l’electoral díscol. Aquesta sensació ha anat canviant gràcies a l’habilitat de Sánchez, capaç de confrontar amb la dreta i amb una extrema dreta que li ha donat molt de valor per a erigir-se com el mal menor davant una amenaça real.
Perquè, de fet, tots els polsos plantejats per Pedro Sánchez s’han presentat com a indiscutibles per a bona part de l’electorat. Quan es va encabotar a no investir Mariano Rajoy contra el criteri de la vella guàrdia del partit va evidenciar una autonomia envers el passat que la militància va valorar en les primàries del 2017, quan va guanyar la batalla a Susana Díaz, candidata de l’aparell.
Aquelles primàries, de fet, es van plantejar com un repte democràtic per a posar el partit al servei de la militància. Un argument senzill, bàsic, difícilment rebatible. Més tard va fer fora el PP de Moncloa davant una nova oportunitat que el legitimava: la sentència de la Gürtel, que afectava de ple el partit de Mariano Rajoy. La unió de l’esquerra per fer fora la corrupció del govern espanyol, que ja acumulava set anys de continuïtat, era un nou argument invencible. Sí que ho va ser la repetició electoral després de les eleccions del 28 d’abril del 2019, i encara més el seu pacte amb Podem i el nomenament de Pablo Iglesias com a vicepresident després d’haver dit que no dormiria tranquil amb ell a l’executiu. Però hi havia un argument que dissimulava tal contradicció: els 52 escons de Vox com a alternativa de Govern. I és que Sánchez sap utilitzar la realitat per a justificar les seues incoherències.
El creixement de l’extrema dreta mai no ha deixat de ser una garantia per a l’èxit de Sánchez, que també es va contradir de manera flagrant amb l’amnistia i ara, amb els atacs rebuts, torna a dissimular aquesta contradicció –més enllà que la mesura siga justa, que ho és– i moltes altres amb les actuacions indiscriminades que ell i el seu entorn estan patint per part de la dreta política, mediàtica i judicial. Les diligències obertes a la seua dona en base a la publicació de dues notícies, possibilitat impedida per la doctrina del Tribunal Suprem, han posat a Sánchez en safata una nova oportunitat per a situar-se al centre i dibuixar un escenari de disputa entre democràcia i retrocés.
Un altre debat és si aquesta maniobra és o no és oportunista, o fins i tot cínica. Sobretot si es té en compte que el PSOE ha sigut responsable, per acció o per omissió, d’escàndols de lawfere o de persecució. Podem recordar l’expulsió del Congrés d’Alberto Rodríguez, el silenci davant la imputació barroera de Mónica Oltra, el tancament de diaris i editorials basques –amb tortures incloses– en base a la Llei dels partits que va comptar amb el suport del PSOE, la justificació de l’empresonament de dirigents polítics catalans per organitzar un referèndum i que més tard ell mateix indultaria netejant la seua imatge... i molts altres casos que van deteriorar la democràcia molt abans que Begoña Gómez fora denunciada per Manos Limpias.
Però només Sánchez, amb una barreja d’intuïció, d’intel·ligència i d’hipocresia, amb un control constant d’un relat que ha anat canviant sense que se li escape de les mans, ha aconseguit girar aquesta realitat, la d'una democràcia deteriorada, en benefici propi i anunciar una “regeneració democràtica” que no se sap ben bé si serà real. El que sembla segur és que el màxim beneficiat en serà ell.
Pedro Sánchez i la comprensió dels tempos
27
4
29.04.2024
Pedro Sánchez ha entès perfectament els tempos de la nova política. No és la primera vegada que ho demostra, ni la primera vegada que evidencia el seu domini de la política emocional i la seua capacitat d’aglutinar solidaritat davant un adversari hostil i sovint fins i tot trampós.
Aquesta última és, possiblement, una de les seues grans virtuts. Hi va haver una època en què PP i PSOE eren percebuts pràcticament com una mateixa cosa davant l’electoral díscol. Aquesta sensació ha anat canviant gràcies a l’habilitat de Sánchez, capaç de confrontar amb la dreta i amb una extrema dreta que li ha donat molt de valor per a erigir-se com el mal menor davant una amenaça real.
Perquè, de fet, tots els polsos plantejats per Pedro Sánchez s’han presentat com a indiscutibles per a bona part de l’electorat. Quan es va encabotar a no investir Mariano Rajoy contra el criteri de la vella guàrdia del partit va evidenciar una autonomia envers el passat que la........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Rachel Marsden
Donald Low
Bradley Blankenship
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
