Aquests dies s’ha recuperat fins la sacietat el poema del pastor luterà alemany Martin Niemöller. Aquell escrit parlava de la indiferència davant les atrocitats comeses pels nazis, que va permetre que els mateixos nazis encarceraren o assassinaren tanta i tanta gent gràcies a la inhibició inicial dels qui no en van ser víctimes en un primer moment. El context és totalment diferent, però la lliçó ve a ser el mateixa.
Pedro Sánchez és víctima de la persecució judicial i mediàtica instigada i protagonitzada per la dreta i l’extrema dreta, que tiren d’aquest recurs quan no aconsegueixen governar per la via democràtica. La dreta i l’extrema dreta, política, mediàtica i judicial, confonen el dret a fer oposició amb l’imperatiu d’intoxicar tant com puguen el context polític. Així s’explica la investigació per terrorisme de referents del pacifisme com ara Ruben Wagensberg, el processament per rebel·lió i la condemna a dècades de presó contra persones que van organitzar un referèndum o l’obertura de diligències contra la muller de Pedro Sánchez amb només dues notícies publicades com a prova.
La diferència entre uns casos i altres és que en uns el PSOE s’ha victimitzat, i amb raó; i en altres el PSOE o bé ha mirat cap a un altre costat o bé fins i tot ha justificat l’acció judicial, que ara s’ha girat en contra del president espanyol i del seu entorn més íntim. És just que el PSOE, l’esquerra i tot aquell que tinga una base mínima de sentit democràtic denuncien la situació que està patint Pedro Sánchez. Però també seria just fer saber al PSOE que no només no és el primer partit que pateix aquesta realitat, sinó que fins i tot en algun moment ha contribuït, de manera activa o passiva –tal com denunciava Niemöller amb el seu poema–, a generar-la.
I encara més: el PSOE disposa de majoria suficient al Congrés espanyol per a canviar més coses de les que fins ara ha canviat. Actualment, els partits que donen suport al Govern espanyol, i fins i tot algunes formacions que en formen part, estan decididament convençudes a aprofundir en la neteja democràtica de l’Estat espanyol i explorar, encara que siga amb mig segle de retard, la transició que els aparells judicials mai no van fer després de la mort del dictador. Mai no és tard per a encarar reptes com aquest.
Però per afrontar aquests reptes no només cal valentia per denunciar les injustícies: cal també valentia per a donar la cara. Sánchez té tot el dret del món a reflexionar, però també té la responsabilitat d’exigir que els excessos judicials, vagen contra qui vagen, tinguen conseqüències. Perquè tothom té clar que aquestes maniobres, que possiblement acabaran en no-res, tenen responsables intencionats. I és que, algú creu que Begoña Gómez s’hauria vist en aquesta situació si PP i Vox hagueren sumat majoria absoluta el 23 de juliol de l’any passat? Algú creu que Puigdemont hauria sigut investigat per terrorisme sense una Llei d’amnistia negociant-se? Algú creu que bona part dels casos que s’han publicat sobre l’expresident Pujol s’haurien desenvolupat si ell mateix no haguera presentat l’independentisme com una opció legítima? Algú creu que Mónica Oltra hauria sigut imputada sense cap altra prova que un seguit “d’indicis plurals” si no haguera apartat la dreta de la Generalitat Valenciana?
Són preguntes amb resposta massa evident. Ara el PSOE és víctima d’un aparell que porta funcionant a tota màquina des de massa temps. I ara és el PSOE qui té l’oportunitat de plantar-li cara des del poder.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Rachel Marsden
Donald Low
Bradley Blankenship
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
visit website
